Ha tornat el capità Harlock a Space Pirate: Captian Harlock. Es tracta d’una adaptació del manga de Leiji Matsumoto, que va ser adaptat com a sèrie de televisió del 78 al 80. L’argument d’aquesta poc té a veure amb el de la sèrie d’anime. Les Mazoni no apareixen i l’objectiu de Harlock n’és un altre. La pel·lícula només agafa el referent visual i va a la seva com un reboot autèntic. Una pena. Ja us dic que els fans del capità se’ls veia molt cabrejats després de la projecció. L’animació és digital en 3D. Els japonesos no han aconseguit l’evolució que Hollywood ha obtingut en aquesta tecnologia i els personatges semblen els de l’antiga adaptació en el mateix format de Final Fantasy. Els personatges es mostren estàtics, encartonats, i per les seves expressions facials semblen injectats de bótox.
La pel·lícula és entretinguda, però és una altra cosa, i no es fa reviure la nostra infància. De fet la pel·lícula cedeix el paper protagonista, no al capità, que més aviat és un secundari, si no a un tal Yama, que és una mena de clon jove de Harlock. Certament no m’ha agradat que el capità no fos el protagonista. La trama és simple, però ens la complica en la manera de narra-la, cercant una innecessària transcendentalisme, quan lo seu hagués estat buscar un retorn als orígens que ens frustra no haver viscut. La història costa de seguir, a vegades es fa incomprensible. És una pena perquè el projecte ho tenia tot, però ha renunciat amb excés a les seves arrels. Mirant enrere, Space Pirate és una oportunitat perduda.
