Després del final de Spider-Man: No Way Home, Peter Parker afronta una nova etapa en solitari, lluny de les persones que estimava i obligat a reconstruir la seva vida des de zero. Spider-Man: Brand New Day aprofita aquest nou punt de partida per recuperar l’essència del personatge i oferir una aventura que combina espectacle, humor i conflictes personals. I el resultat és una passada.
Els dos primers terços són endimoniats, amb unes escenes d’acció que, sense exagerar, considero les millors que hem vist mai de Spider-Man al cinema. Es gaudeixen amb un somriure de babau, especialment en els enfrontaments, inspirats en el videojoc, i en les coreografies que recuperen l’estil de Shang-Chi de Destin Daniel Cretton. La lluita amb Hulk és pur còmic, un regal per als fans que durant anys només havíem pogut imaginar escenes així a les vinyetes.
Però la gran sorpresa és la química entre Spider-Man i Punisher. Formen una parella hilarant, com si fossin els protagonistes de L’estranya parella. Els diàlegs funcionen perquè són dos personatges radicalment diferents, amb maneres oposades d’entendre la justícia, però que encaixen molt millor del que hauria imaginat.
Tom Holland està immens. El seu Peter Parker és un jove castigat pels problemes personals, mentre que com a Spider-Man es transforma en un personatge espontani, divertit i ple d’energia. Crec que és la seva millor interpretació en el paper. També cal destacar la feina de Cretton, que signa la pel·lícula de Spider-Man més ben dirigida des de les de Sam Raimi, amb molta diferència. Entén el moviment del personatge i sap convertir les escenes d’acció en un espectacle visual extraordinari. El nou uniforme, amb els plecs ben visibles, és una meravella i, per molt poc, el prefereixo fins i tot al de la segona pel·lícula d’Andrew Garfield.
La història recupera temes clàssics del personatge, com la dificultat d’equilibrar la vida personal i les responsabilitats com a superheroi. Peter s’ha refugiat en Spider-Man per evitar afrontar les pèrdues i la solitud, en una lectura contemporània sobre l’aïllament i la dificultat de connectar amb els altres en l’era digital. En aquest sentit, també és interessant el personatge interpretat per Sadie Sink, que apunta maneres.
La part final, però, canvia les regles del joc. Després de la batalla amb Hulk, la història abandona el clímax d’acció convencional per apostar per una resolució més psicològica, en una línia semblant a Thunderbolts. La primera vegada que la veus, aquest canvi de ritme pot desconcertar, sobretot si esperes una gran revelació o un enemic ocult darrere de tot plegat. Tanmateix, el segon cop, la proposta funciona millor del que podria semblar i resulta coherent amb el missatge de la pel·lícula.
Hi ha decisions que m’hauria agradat veure desenvolupades d’una altra manera. Trobo a faltar més personatges secundaris del món de Spider-Man i em sembla una oportunitat desaprofitada no explorar un contrapunt romàntic diferent. La veïna apunta maneres, però no s’atreveixen a desenvolupar aquesta via.
Amb tot, Spider-Man: Brand New Day és un espectacle magnífic, amb un Tom Holland en estat de gràcia, unes escenes d’acció memorables i una química inesperada entre Spider-Man i Punisher. La pel·lícula no és perfecta, però quan es deixa anar és difícil no gaudir-la. Si aquest és el nou començament de Spider-Man al cinema, ja tinc ganes de veure què vindrà després.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula en l’especial que li hem dedicat amb espòilers. El trobareu aquí.
