Christopher Nolan s’enfronta a un dels relats fundacionals de la cultura occidental, L’Odissea, el poema èpic d’Homer, amb una superproducció que aspira a recuperar el cinema d’aventures en la seva dimensió més grandiosa. The Odyssey és una de les pel·lícules més ambicioses de l’any, una epopeia majestuosa.
Malgrat un enfocament molt personal que s’allunya en moltes ocasions de l’obra que adapta, The Odyssey és una de les grans propostes cinematogràfiques de l’any. El director transforma el viatge d’Odisseu en una aventura que recupera l’esperit de les grans produccions mitològiques, amb ecos del cinema de Ray Harryhausen, especialment Jason and the Argonauts i Clash of the Titans. És una pel·lícula d’aventures en majúscules, amb monstres i proves impossibles, però també amb una dimensió fosca que, en alguns moments, s’acosta al cinema de terror. Només hi falten els déus, que Nolan es limita a esmentar, per portar l’obra al seu terreny, el del realisme. Si és que això és possible quan adaptes L’Odissea.
Més enllà de les gestes heroiques, Odisseu és un home carregat de culpa pels seus actes a Troia, que durant el viatge de retorn ha d’enfrontar-se a les conseqüències de les seves decisions. És una interpretació molt propera a la d’un veterà de guerra, una perspectiva que no existeix en el poema d’Homer. Nolan pretén humanitzar l’heroi des del punt de vista actual d’una persona que torna de la guerra, una lectura que l’allunya considerablement de l’original.
La pel·lícula funciona especialment bé quan s’endinsa en els episodis més aventurers. El saqueig de Troia és espectacular, amb una força visual que recorda la seqüència de la prova nuclear d’Oppenheimer. L’enfrontament amb el ciclop Polifem és fascinant, però és a l’illa de Circe on la pel·lícula assoleix alguns dels seus millors moments, combinant misteri, inquietud i fantasia. Nolan també aprofita la narració fragmentada per donar més protagonisme a personatges com Telèmac, Menelau o el que envolta a Argos, que culmina en una escena que és la més emotiva de la pel·lícula.
Visualment, és una meravella. Cada fotograma sembla un quadre, amb una fotografia, uns decorats i un vestuari extraordinaris. Hi ha moments que recorden el cinema de Robert Eggers, especialment els moments a l’Inframon. La imatge del cavall de Troia enfonsat a la sorra de la platja és d’una força extraordinària. A més, Nolan aconsegueix que l’experiència sigui sensorial, reforçant la sensació d’estar davant d’una aventura èpica pensada per gaudir-se a la pantalla gran.
El repartiment, ple d’estrelles com en les grans produccions del Hollywood clàssic, també hi contribueix. Matt Damon aguanta el pes de la pel·lícula amb una interpretació magnífica, mentre que Anne Hathaway brilla amb força en un paper amb menys temps en pantalla. Tom Holland i Robert Pattinson completen un conjunt d’intèrprets carismàtics que donen vida a aquest univers.
Ara bé, no tot funciona amb la mateixa intensitat. La part final, un cop Odisseu torna a palau, s’allarga més del compte. Després d’un viatge tan ple d’aventures, el desenllaç perd part de l’energia acumulada i algunes escenes s’haurien pogut escurçar.
Amb tot, The Odyssey és una epopeia majestuosa, una gran aventura cinematogràfica que recupera l’ambició de les superproduccions clàssiques sense renunciar a la mirada personal del director.
Ara bé, us obligarà a empassar-vos alguns gripaus, com la decisió de convertir Odisseu en un veterà de guerra amb estrès posttraumàtic, dotar la pel·lícula d’un cert realisme eliminant la presència dels déus i adoptar un puritanisme sexual contrari a l’obra original.
Potser no és la millor pel·lícula de Nolan, però, visualment i pel que fa al sentit de l’aventura, és una de les més impressionants.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula en l’especial que li hem dedicat amb espòilers. El trobareu aquí.
