Eli Roth, lo promès és lo que tens

Aquest començament de dissabte ha acabat essent molt menys prometedor del que ens esperàvem. Hem començat amb Magic, magic, una producció xilena  que barreja actors patris amb anglosaxons com Juno Temple i Michael Cera. I aquí s’acaba lo interessant de la peli. La resta ens relata com un grup de joves marxen a passar unes vacances en una casa rural aïllada. Tots els protagonistes cauen fatal a l’espectador per diferents comportaments, inclosa la protagonista Temple, que va embogint lentament. En algun moment esperes que agafarà un ganivet i acabarà matant a tothom, però això no arriba a succeir. De fet no passa res. Fins i tot el final no és tal. 97 minuts de no res, i això que al principi estava res, però la pel·lícula no va més enllà del plantejament, deixant el nus i el desenllaç en la imaginació de l’espectador.

Després de la decepció matinal, arribava una de les pel·lícules més esperades del Festival, The Green Inferno d’Eli Roth. I en aquest cas, sí, l’ha clavat. Roth prometia sang i sadisme i això és el que ha tingut el públic. Roth és un perturbat molt estimat a Sitges. Roth ofereix un Holocausto caníbal per la generació moderna. Al final ha resultat no ser tant forta com esperava mentre la veia. A mitja pel·lícula hi ha una escena de gore molt i molt bèstia, i es clar, penses que anirà pujant el to a mida que avança, però no, l’escena central és la més forta d’una peli que no es queda curta en litres de sang. Els protagonistes són uns activistes ecologistes que seran agafats presoners per una tribu caníbal que es troben en la selva del Perú. The Green Inferno és el que penses i no decep.

El matí ha acabat amb una sessió doble que és per tornar-se’n a llit. Primer, The Jungle, una peli australiana que és un found footage sobre uns investigadors que volen filmar un guepard únic que es troba a les selves d’Indonèsia. La peli és hora i mitja de quatre homes caminant per la selva amb la càmera amb mà i arbusts que es mouen. Una total i autèntica estafa que ni fa por, ni distreu, i que s’ha endut la xiulada més espectacular que s’ha escoltat a Sitges en anys. Una barreja impossible entre El projecto de la bruja de Blair, Paranormal activity i Chicken Little.

I tanca el matí Blind detective, una comèdia policíaca de Johnnie To. Blind detective és una comèdia fluixa i d’humor molt local, completament allunyada de les violentes cintes sense concessions a les que ens té acostumats To. Vigileu amb aquesta perquè no resultarà el que espereu.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Five Nights at Freddy’s

Adaptació en imatge real de la famosa franquícia de videojocs creada per Scott Cawthon. El projecte portava en desenvolupament des del 2015. Finalment, arriba a

Killers of the Flower Moon

La darrera pel·lícula de Martin Scorsese és una adaptació del llibre de David Grann de 2017, en què narrava els fets reals que es van

La mesita del comedor

Pel·lícula que se n’ha parlat molt en els festivals de terror en què ha passat. Tot i que no és estrictament una pel·lícula de terror,

The Killer

David Fincher torna al terreny que millor es desenvolupa amb The Killer. Retratar històries d’assassins sempre li ha anat molt bé. Només cal donar un

The Marvels

The Marvels es convertirà en la pel·lícula amb menys recaptació de la llarga saga de pel·lícules que han construït. Els mals resultats en taquilla no