Robert Zemeckis, el director que sempre estimarem per la trilogia de Retorn al futur, ens porta Here, la pel·lícula en què torna a fer equip amb els protagonistes de Forrest Gump, Tom Hanks i Robin Wright, trenta anys després. En aquesta ocasió adapta la novel·la gràfica de Richard McGuire, que porta el mateix títol.
La proposta de Here consisteix a situar una càmera en un lloc molt concret, que es converteix en una finestra al món, des de l’època dels dinosaures fins a l’actualitat. L’eix central de la trama comença quan s’hi construeix una casa i la càmera queda situada al menjador. Presenciarem, de manera no lineal, la història d’una família: un veterà de la Segona Guerra Mundial i la seva dona, que compren la casa. Veurem com els seus fills tenen altres fills i com un d’ells continua vivint a la mateixa casa amb la seva família. També assistirem a l’arribada d’una nova família que s’hi instal·la, fins a arribar al present i tancar la història principal. Paral·lelament, veurem flaixos d’altres èpoques, des de les primeres poblacions indígenes fins a l’època colonial, a través de petites històries independents.
Un dels aspectes més destacats de la pel·lícula és la part tècnica, sobretot l’efecte especial de rejoveniment dels personatges. Segurament mai en cap pel·lícula s’havia fet servir aquest efecte especial durant tanta estona. El resultat que veiem aquí és impressionant i, sense cap dubte, és el millor ús que hem vist fins avui d’aquesta tecnologia. Els joves Tom Hanks i Robin Wright resulten sempre creïbles i, en algun moment, tens la sensació d’haver tornat als anys vuitanta i noranta. Amb això no vull dir que sigui perfecte, però el resultat és el millor que hem vist fins ara, superant el de totes les pel·lícules de Marvel, Star Wars i Indiana Jones.
Zemeckis fa molts anys que experimenta amb aquestes tecnologies. De fet, des de Polar Express, una pel·lícula que ja en el seu moment grinyolava i que ara es fa difícil de veure, tot i que cal recordar que aleshores era la primera vegada que es feia una cosa semblant. Per aconseguir aquest resultat tan brillant, s’han fet servir imatges d’arxiu dels rostres dels actors, de manera que la capa digital actua sobre el rostre real dels protagonistes. Això comporta alguna limitació: quan Tom Hanks és un adolescent, no és tan àgil ni gràcil com hauria de ser. Té la cara del protagonista de Big o Esta casa es una ruina, però es mou com el Hanks actual. Per posar els actors en context, aquests podien veure al plató, a través de dues càmeres, tant la imatge del moment com la imatge passada pel filtre d’intel·ligència artificial que després veiem a la pantalla.
Més enllà dels moments històrics amb els dinosaures, les tribus indígenes i la fundació de la nació, Here també és un repàs a la història recent, que comença amb la Segona Guerra Mundial i continua amb el Vietnam i altres conflictes fins a arribar al moviment Black Lives Matter. Tot plegat, a través de diàlegs familiars i, de vegades, amb la televisió de fons.
El que ens mostra és la història d’una parella de recent casats que compra una casa, funda una família i veu com els fills creixen. Alguns marxen, mentre que el fill interpretat per Tom Hanks s’hi queda i hi crea la seva pròpia família. Tot plegat, amb els somnis que es fan realitat i els que queden pel camí, amb moments alegres i tristos. Veus passar la vida davant dels teus ulls en poc més de l’hora i mitja que dura la pel·lícula.
L’actitud de la crítica americana envers aquesta pel·lícula és inconcebible. Li han donat pals per tot arreu, cosa que no ha passat a la resta del món. Moltes de les queixes han vingut per una posada en escena teatral, cosa que és innegable, però era l’única manera de ser fidel a la novel·la gràfica. Aquesta aposta és intrínseca a la història i, sense ella, no hi ha pel·lícula. Es podria fer d’una altra manera, però perdria la gràcia de ser diferent i acabaria sent una mala adaptació de l’obra original. Fins i tot fa servir recursos propis del còmic, com ara sobreposar vinyetes o mostrar diferents moments en un mateix fotograma, però en panells separats, donant dinamisme a la immobilitat de la càmera.
Entre les històries paral·leles, amb poca importància dins del conjunt però capaces d’explicar una història amb poques escenes, trobem una parella dels anys vint formada per un inventor i la seva divertida esposa. Abans que ells, als anys deu, hi ha una altra parella en què ell és un pilot d’avió aficionat.
Ja parlava El rei lleó del cicle de la vida, o Superman, quan Marlon Brando explica que el fill es converteix en pare. Una mica això és el que ens mostra Zemeckis: com els fills es converteixen en els seus pares. Les inquietuds del pare es repeteixen en el fill, així com la tendència a deixar morir els somnis. Ens passen per davant les crisis dels pares i les dels fills, mentre Zemeckis no para d’anar amunt i avall, endavant i enrere. Salta d’un naixement a un altre, de manera no lineal, sempre dins del mateix menjador, amb una finestra a l’exterior, on també el món continua movent-se.
La història requereix algunes llicències per poder explicar el relat familiar, com ara que Hanks es quedi a viure a casa dels seus pares quan forma una família, quan el més normal hauria estat que hagués marxat a la seva pròpia casa. Ja que hi som, la pel·lícula aprofita aquest fet per convertir-lo en un conflicte amb la seva esposa, que s’allargarà massa en el temps.
Here és una pel·lícula tècnicament prodigiosa, amb una història emotiva, plena d’alegries i tristeses, com la vida mateixa.
