Blog
Blog de crítiques de pel·lícules, notícies i esdeveniments del programa.
The Last Duel (El último duelo)
Feia quatre anys que Ridley Scott no dirigia una pel·lícula, la darrera va ser el 2017 amb Alien Covenant. Aquest temps li ha anat que ni rodat perquè ens ha portat una molt bona pel·lícula. Scott és un director amb un talent espectacular que a
The Night House
David Bruckner, és un director sempre vinculat al terror. Després de fer episodis per V/H/S i Southbound, va demostrar que en solitari podia fer coses com The Ritual, faré servir el terme de moda actual, un folk-horror. En els darrers anys ha dirigit capítols de
Eternals
L’arrencada de la fase 4 de Marvel Studios està essent curiosa. Està plena de sèries i pel·lícules de personatges que si l’any 2008 ens haguessin preguntat si mai tindrien un producte audiovisual propi, hauríem esclatat a riure. La cosa es multiplica quan parlem d’Eternals, uns
Antlers: Criatura oscura
Nick Antosca (Channel Zero, Chucky) ha escrit el guió d’aquesta pel·lícula, basada en un relat curt escrit per ell mateix, The Quiet Boy. Alguns dels elements presents en aquesta pel·lícula estan basats en la seva infantesa a West Virginia, com el fet que la seva
Tres
Juanjo Giménez, responsable de Timecode, curt que va estar nominat a l’Òscar, debuta en el llarg amb Tres, que protagonitzen Marta Nieto i Miki Esparbé. La protagonista és una editora de so de pel·lícules que escolta de manera dessincronitzada. Com que això li impedeix fer
Beyond the Infinite Two Minutes
Fer ciència-ficció sempre és complicat perquè normalment, per sobresortir cal un gran pressupost. Però a vegades les bones idees aconsegueixen saltar les limitacions pressupostàries i amb un escenari i molta imaginació pots fer pel·lícules de realitats paral·leles (o multiversos, ara que està tan de moda)
Candyman
Nia DaCosta ha dirigit aquesta pel·lícula que abans de la seva estrena jugava a l’ambigüitat de si es tractava d’un remake o una continuació i que ja un cop estrenada, ens queda clar que continua molts anys després el que ens explicava la pel·lícula original
Venom: Let There Be Carnage
Seqüela de la pel·lícula de fa tres anys en la qual Sony desenvolupava per primera vegada, fora de l’Univers Marvel Cinematogràfic, aventures en solitari de personatges relacionats amb Spider-Man. Venom va ser considerada una de les pitjors pel·lícules de superherois de la darrera dècada, però
The Green Knight
David Lowery és un dels directors més interessants del panorama actual. El vaig descobrir a Peter y el dragón, que malgrat ser un remake, és una de les millors pel·lícules familiars dels darrers anys. Anteriorment havia fet pel·lícules com St. Nick i En un lugar
Titane
Julia Ducournau, directora de Crudo, torna amb Titane, guanyadora de la Palma d’Or a Cannes, pel·lícula que des de llavors ha generat moltes expectatives. Certament pel públic de Cannes podia ser una proposta extrema i trencadora, però després del seu pas per Sitges, que ja
Halloween Kills
La saga Halloween està formada per diferents continuïtats. El punt en comú és que totes elles parteixen de l’original de John Carpenter del 1978. L’última d’aquestes continuïtats és l’encetada per Blumhouse el 2018 que partia únicament de l’original, per la qual cosa enteníem que durant
The Trip
Tommy Wirkola, director de les dues entregues de Dead Snow (Zombis nazis), torna a Noruega i dirigeix aquesta comèdia negríssima protagonitzada per Noomi Rapace i Aksel Hennie. M’ha agradat veure a Rapace, que habitualment només fa papers dramàtics, deixant-se anar i mostrant les seves habilitats
