Julius Avery dirigeix aquesta pel·lícula produïda per J.J. Abrams que s’ha estrenat amb molt èxit per tots els festivals de gènere, inclòs el de Sitges. D’entrada us confirmen que no es tracta d’una pel·lícula Cloverfield, tal com s’havia rumorejat.

Overlord és una bogeria amb elements de Salvar al soldado Ryan i Zombis nazis. A través d’un inici molt potent, veiem un grup de soldats que s’anticipen un dia al desembarcament de Normandia, ja que perquè aquest tingui èxit, han de destruir una torre de comunicacions que els nazis tenen instal·lada damunt una església.

Tot i que no té el component humorístic de Zombis nazis, a Overlord hi trobareu nazis molt dolents i un mad doctor capaç de totes les atrocitats possibles. La pel·lícula té alguns instants de bogeria i és un blockbuster la mar d’entretingut amb dosis de gore difícils de veure en produccions de Hollywood.

Entre els protagonistes trobem un grup de joves prometedors com Jovan Adepo, Wyatt Russell i Mathilde Ollivier. La veritat és que és mèrit d’ells que els personatges, en principi random, agafin cos i acabis empatitzant amb ells, cosa que no podia semblar que passaria en el seu inici.

Les batalles aèries i de camp són espectaculars, sobretot la del principi a l’avió. Overlord no dona cap treva al repòs, un dels seus valors principals és que té un ritme veloç, el qual es tradueix en una diversió de primera a mesura que canvia de gènere, del bèl·lic al terror.

Tot i tenir cos de blockbuster, Overlord no amaga una ànima de sèrie B i acció pulp capaç de barrejar els millors elements del cinema bèl·lic amb el terror i fantàstic, amb alguna picada d’ullet a Re-Animator. Per cert, si la podeu veure en una sala que tingui un bon so, feu-ho, el so és brutal i un element essencial per gaudir en condicions del que et proposa la pel·lícula.