Disney segueix obrint camí amb els coneguts com a live-action dels seus clàssics animats. La majoria que s’han fet han estat adaptacions amb resultats discutibles, però amb alguna excepció notable com El llibre de la selva. En altres pel·lícules, ofereixen un punt de vista diferent, seria el cas de Malèfica, protagonitzada per la bruixa de La bella dorment. Cruella entraria en aquesta categoria. La diferència, el disseny de producció i l’actriu principal la converteixen en un dels millors live-action que ha fet Disney.
La pel·lícula ens explica el que porta a la protagonista de la pel·lícula, Estella, una jove orfe que s’ha criat en els carrers, a convertir-se en la malvada Cruella De Vil. Però abans, intentarà fer-se un lloc com dissenyadora de moda al mateix temps que planifica una venjança, en el Londres dels 70 en què domina el rock i l’estètica punk.
Cruella és una pel·lícula que arrisca i que a més encerta. Comencem per Emma Stone, la protagonista absoluta que ens regala una interpretació desbordant i tremendament atractiva. No descobrirem Emma Stone en aquesta pel·lícula, però sí que el paper la fa créixer com a actriu. I l’actriu fa créixer el personatge, donant-li una dimensió com mai havia tingut. Stone està encisadora i salvatge alhora, amb un punt de bogeria, com el mateix personatge confessa en un moment de la pel·lícula. L’encara més malvada que Cruella és Emma Thompson, que també està absolutament fantàstica en el paper d’aquesta dissenyadora de moda, inspirada en el personatge de Meryl Streep a El diable es vesteix de Prada.
En la direcció tenim a Craig Gillespie, director de Jo, Tonya, amb la qual Cruella en té uns quants paral·lelismes. Però un dels elements més destacats de la pel·lícula és el seu extraordinari disseny de producció, decorats, vestuari, maquillatge, perruqueria, etcètera. El fet de mantenir l’acció a Londres i no fer-ne la versió americana, i concretament situar-la als seixanta primer i als setanta després, ha estat un encert, ja que permet apropar-se visualment a la pel·lícula animada i treure profit a la moda i estètica d’aquella dècada.
Tot això acompanyat per una banda sonora meravellosa de recull de grans èxits. Potser és el que més m’ha aclaparat de la pel·lícula per excés, ja que cada escena té la seva cançó, un gran èxit. Arriba un punt que la pel·lícula es converteix en una llista de reproducció. Personalment hauria preferit menys cançons i més peces instrumentals. Però més enllà dels temes ja coneguts per a tothom, jo em quedo amb dos. El primer, en el moment del concert, en què treu profit a tot l’imaginari de la cultura punk del Londres dels 70, font d’inspiració estètica de la pel·lícula, mentre sona I Wanna Be Your Dog. I el segon, el de Florence + The Machines, Call Me Cruella, que sona durant els fantàstics crèdits finals.
Cruella també té un munt d’aclucades d’ullet a 101 Dàlmates. A banda de conèixer l’interès de Cruella pels dàlmates i presentar els personatges de Jasper i Horace, tindrem un munt de referències no tan evidents. Si no teniu fresca la versió animada, potser un passin per alt. Per si de cas, quedeu-vos fins als migs crèdits perquè hi ha una escena addicional imprescindible.
Cruella és una molt bona pel·lícula. Stone es fa seu el personatge, Thompson és dolenta fins a la medul·la, Joel Fry i Paul Walter Hauser estan molt divertits com els pinxos amb més rerefons que el que presentava la versió animada i sobre la periodista i amiga d’infantesa de Cruella que interpreta Kirby Howell-Baptiste ens hauria agradat saber-ne una mica més, però crec que ja hi haurà ocasió en el futur. Cruella és un entreteniment de primera i un regal visual impressionant.
