Reconec que anava a veure Supergirl: Woman of Tomorrow amb les expectatives força baixes. La pel·lícula ha rebut molt hate i, com passa massa sovint amb les pel·lícules de superheroines, els seus defectes s’amplifiquen fins a convertir-la en un desastre. A això cal afegir-hi els Snyder-Bros que encara no han superat el final del projecte de Zack Snyder i que semblen estar esperant que qualsevol pel·lícula del nou DCU de James Gunn s’enfonsi.

Després de veure-la, puc dir que no és cap catàstrofe, però està lluny del que hauria de ser. Això sí, és distreta i se’m va passar ràpid. Després de vint-i-sis anys de cinema de superherois des de X-Men de Bryan Singer, s’han aplaudit pel·lícules molt pitjors que aquesta.

Aquesta és la segona pel·lícula d’acció real protagonitzada per la Noia d’Acer després de la Supergirl de 1984, amb Helen Slater, i ara és Milly Alcock qui es posa la capa. I és, sens dubte, el millor de la pel·lícula. Alcock està molt bé i aconsegueix fer seu el personatge. Aquesta Supergirl és cínica, turmentada i marcada pel trauma del seu passat. I aquí crec que hi ha una de les claus per entendre la pel·lícula.

Supergirl no és Superman. Ni ho vol ser. És una història molt més petita, gairebé una road movie espacial, sobre una heroïna que encara està intentant descobrir qui és. En gran mesura, és una pel·lícula sobre com afrontar un trauma i no deixar que aquest et defineixi. En aquest sentit, estic força d’acord amb Hideo Kojima quan deia que no és la típica pel·lícula de superherois sobre salvar la Terra mitjançant el sacrifici personal mentre la justícia s’enfronta al mal. És més aviat una història de creixement personal sobre salvar-se un mateix. I crec que part de la crítica l’ha jutjat amb uns paràmetres que la pel·lícula no pretén complir.

El problema és que el guió no està a l’altura d’aquestes intencions. I aquí em costa molt defensar-la. La història té massa conveniències, algunes integracions de personatges poc naturals i, sobretot, no aconsegueix recrear la brillantor ni l’escala del còmic de Tom King i Bilquis Evely. Supergirl: Woman of Tomorrow adapta la seva obra, però pràcticament tots els canvis respecte al còmic em semblen anar a pitjor. El còmic és molt millor i tenia una força narrativa que la pel·lícula no aconsegueix mantenir.

Lobo de Jason Momoa és un exemple de mala integració de personatges, que no lliga ni pel to ni per la seva història, així com pel fet que les seves aparicions siguin per no fer absolutament res. Els moments de Lobo semblen enganxats de manera molt burda i el fan-cast no funciona.

Els millors moments de la pel·lícula són els flashbacks de Krypton, que se’ns van mostrant de manera saltejada al llarg del metratge, Krypto, tot un robaescenes, i les aparicions de David Corenswet, un actor que ha nascut per interpretar Superman i que té un carisma que desborda en totes les escenes. Especialment brillant és la del final, amb la retrobada amb Kara.

També crec que s’ha volgut fer Supergirl massa fosca per diferenciar-la de Superman. I no em refereixo només al to, sinó també a l’apartat visual. La fotografia és massa fosca i plana i no té la força ni el color de les vinyetes de King i Evely. Entenc que es vulgui mostrar una Supergirl diferent, però no calia eliminar gairebé tot el color pel camí.

Amb la música em passa una cosa semblant. La banda sonora és pràcticament imperceptible i, en canvi, les cançons tenen molt més protagonisme del que haurien de tenir. És un recurs que funciona puntualment, però la pel·lícula n’abusa i recorda massa la fórmula de Guardians of the Galaxy. Allà la música formava part de la identitat de la saga; aquí sovint sembla un recurs per donar més força a escenes que no sempre la tenen.

I, malgrat tot, Supergirl: Woman of Tomorrow m’ha entretingut. Crec que un dels errors ha estat vendre-la com un gran blockbuster quan, en realitat, és una pel·lícula més petita destinada sobretot a presentar Kara Zor-El dins del nou DCU. Més una pel·lícula de plataforma que no pas de cinema. El problema és que el material de partida donava per a una gran pel·lícula i, com a adaptació, és un fracàs.

Potser també hauria funcionat millor en una altra època de l’any, lluny de la temporada de grans blockbusters. És una d’aquelles pel·lícules que perfectament podrien haver arribat a l’octubre, sense l’obligació de competir amb produccions molt més grans.

Podreu trobar més sobre la pel·lícula en l’especial que li hem dedicat amb espòilers. El trobareu aquí.