John Crowley, director de la fantàstica cinta irlandesa Brooklyn i d’un dels millors episodis de la sisena temporada de Black Mirror, Beyond the Sea, amb Aaron Paul i Josh Hartnett, ens ofereix un drama romàntic.

La pel·lícula ens narra la relació d’una parella, Almut i Tobias, a partir del accidentat dia que es coneixen, com s’enamoren, formen una família i com un càncer irromp en les seves vides. La diferència de tot plegat és que està narrat de manera no lineal, de tal manera que és com un puzle que hem de construir sobre la marxa. El fet de saber des d’un principi coses del final no espatlla l’experiència, ja que fa servir recursos enginyosos per sorprendre l’espectador.

El que destaca més de la pel·lícula és la seva parella protagonista, Andrew Garfield i Florence Pugh, que desprenen molt bona química i fan una parella adorable amb la qual connectes des del primer moment. Els dos estan magnífics i per a la pel·lícula és un autèntic luxe tenir-los compartint pantalla i explicant aquesta història. Els veiem compartir el temps quan s’estan coneixent i juguen, però també en els moments difícils, com quan ella, que sempre ha estat molt independent, ha de ser-ho menys, o durant el període de la malaltia.

Malgrat que els dos personatges són ben diferents en pràcticament tot, connecten, s’estimen i s’entenen mútuament. Aquestes diferències es fan paleses en un principi quan estan solters, davant dels diferents interessos que tenen en la vida, com el fet de tenir fills o no, així com en la relació amb les seves darreres parelles, que marcarà el punt d’inici de la nova relació. Tobias ve d’una separació traumàtica i és un noi tranquil i pacient. Almut és enèrgica, una força de la natura, però amb problemes de compromís. Hi ha moments en què podries pensar que no acabaran junts, però, com ja saps que sí, sorprèn la manera com solucionen els problemes.

El recurs de la narrativa no lineal per explicar la història d’una parella és més antic del que sembla. Stanley Donen ja ho va fer a Dos a la carretera, malgrat que la història que se’ns narra aquí no tingui res a veure amb la pel·lícula d’Audrey Hepburn i Albert Finney. La manera com Crowley els retrata ens recorda també a Brooklyn. We Live in Time es mou bàsicament en tres línies temporals que es van alternant: el principi de la relació, l’embaràs i el càncer d’Almut.

Crowley la dirigeix molt bé. L’estructura és clara i orgànica, mai confusa. Sempre sabem en quin moment som. El director aprofita la narrativa desordenada per veure l’evolució de la parella d’una manera que ens impacta diferent de si la història hagués estat narrada de manera lineal.

La pel·lícula té un grapat d’escenes destacades, com la manera en què es produeix el naixement de la seva filla i les diverses converses amb l’oncòloga. De fet, aquests dos moments són els que marcaran el futur de la parella i representen els cims de felicitat i tristesa.

La part del final també és molt bonica, quan veiem Almut participar en el concurs de cuina i compartir un dia molt especial amb Tobias i la seva filla. El tema del concurs també provocarà, en un principi, una crisi en la parella, que culmina en una conversa en què tots dos expressen el perquè de les seves decisions i sentiments, que els ajuden a superar les adversitats.

Tot i tractar un tema delicat com el càncer, que podria ser carn de pel·lícula manipuladora i lacrimògena, We Live in Time fuig d’aquest esquema convencional, aparcant les llàgrimes per subratllar la bellesa de l’amor i la vida compartida d’una parella enamorada. També planteja preguntes com si val la pena passar per un tractament duríssim que no se sap com acabarà, o bé renunciar a la possibilitat de curar-se per viure aquests últims mesos al màxim.

En aquesta pel·lícula, Crowley no explica una història d’amor complicada, més aviat senzilla, amb els problemes que ens podem trobar qualsevol de nosaltres. De fet, és real com la vida mateixa. Tot i el component dramàtic que té, We Live in Time és una pel·lícula divertida amb la qual us ho passareu molt bé, ja que el focus no és la malaltia o la pèrdua, sinó la celebració de la vida.