David Cronenberg torna a posar-se darrera la càmera després de la fallida Cosmópolis, en la qual va demostrar una línia descendent en la seva trajectòria que certifica Maps to the stars, adaptació d’un text de Bruce Wagner, escriptor que ha basat la seva carrera en fer un retrat corrosiu de la indústria del cinema.
Agatha (Mia Wasikowska) és una jove que arriba a L.A. per fer-se una carrera com actriu, però Agatha no és una adolescent normal, ja que té unes greus cremades que li han canviat la vida. La guiarà per la ciutat un jove xofer de limusines (Robert Pattinson). Mentre, l’actriu Havana Segrand (Julianne Moore) ha de pair el fet que una actriu més jove hagi aconseguit el paper que més desitjava, el de protagonista del remakede la pel·lícula més reconeguda de la seva mare. Les vides d’Aghata i Havana es creuaran en un joc pervers que exposarà el cantó més tèrbol i malaltís de Hollywood.
Sense arribar a ser tant dolenta com Cosmopólis, Maps to the stars és un retrat fàcil de la societat de Hollywood digne d’algú que ho veu des de fora, i que no és propi d’un director de cinema que ha viscut darrera del teló totes les perversions de la indústria. Li hem d’agrair que aquest cop, malgrat que dolent, el guió sigui comprensible. Costa creure que el realitzador que ha perpetrat això sigui el mateix de ha dirigit pel·lícules excel·lents com La mosca, Una història de violència o La zona morta, només per dir-ne unes poques.
La única cosa per la que val la pena aguantar fins al final és veure incommensurable interpretació de Julianne Moore. El seu personatge està en la línia de la resta, uns éssers menyspreables, rates humanes que no desperten cap simpatia. Cronenberg s’obstina una vegada més a treballar amb Robert Pattinson obviant que la interpretació no està feta per ell.
El pitjor defecte de Maps to the stars és aquest guió previsible que toca tots els tòpics de la brutícia de les celebrities de Hollywood. No ajuda el fet de comptar amb una sèrie de protagonistes amb els que resulta impossible empatitzar, i pels que ens acaba essent igual si viuen o moren. La fredor dels personatges s’encomana a la pel·lícula i també al públic.
