The Sopranos és una de les sèries més mítiques de la televisió. Durant sis temporades James Gandolfini va interpretar a Tony Soprano. La sèrie feia equilibris entre la seva feina com a cap de la família mafiosa de New Jersey i la seva vida quotidiana i familiar, a través d’una sèrie de confessions a la seva terapeuta. Catorze anys després del seu final, el seu showrunner, David Chase, ha coescrit aquesta preqüela que ens l’havien venut com la pel·lícula que ens narraria l’adolescència de Tony Soprano i que exploraria els motius que el van convertir en el que seria en el futur.
Santos criminales és una decepció enorme. Tony Soprano és un secundari que en prou feines surt i en canvi es dedica a explicar-nos les vivències del tiet de Tony, Dickie Moltisanti, que ens importen ben poc i la pel·lícula és avorrida.
A banda del poc interès que suscita el personatge principal, la pel·lícula tampoc funciona fora del context d’Els Soprano, ja que navega tota l’estona. No té una història clara que ens vulgui explicar. La pel·lícula sembla estar formada per un seguit d’escenes i anècdotes que els falta una trama que les enllaci.
El director és Alan Taylor, responsable d’una de les pitjors pel·lícules de Marvel, Thor: El mundo oscuro i d’una de les pitjors de Terminator, Genesys. Aquí és capaç de fer l’impossible, espatllar una cosa que funciona sola com The Sopranos. Hauria de ser delicte, sigui qui sigui el responsable, d’haver desaprofitat a Michael Gandolfini, fill de James Gandolfini, que interpreta al Tony Soprano adolescent, fent el paper que havia fet el seu pare en la sèrie. El jove actor ho fa molt bé i té talent, a part que s’assembla moltíssim al seu pare i ens creiem completament que són el mateix personatge. Una pena el poc temps que té en pantalla i el seu poc protagonisme, menys que d’actor secundari. La pel·lícula és una oportunitat perduda del que hauria d’haver estat una història d’origen de Tony Soprano amb el millor actor possible.
El millor de la pel·lícula, el final quan sona el tema principal de la sèrie sense venir a tomb de res, però en aquell punt de tot plegat ens importa ben poc i es tracta d’escoltar la música per recordar una sèrie memorable, no com aquesta pel·lícula que oblidarem en un sospir.
