The French Dispatch (La crónica francesa)

Endarrerida durant més d’un any a conseqüència de la pandèmia i després de passar per Cannes i Sant Sebastià, ja ha arribat a tot arreu The French Dispatch, la nova pel·lícula de Wes Anderson. Anderson fa un homenatge al periodisme, especialment a publicacions com The New Yorker. Malgrat les bones intencions, és una pel·lícula fallida i una de les més avorrides de la seva carrera. Lluny queden Fantastic Mr. Fox i Monrise Kingdom.

Primer de tot, voldria comentar que The French Dispatch és un empatx monumental de Wes Anderson concentrat en dues hores. Els personatges no fan més que parlar sense parar, moltes vegades per no dir res interessant. Si amb això no n’hi hagués prou, tenim una veu en off que omple els buits en què ningú parla. La pel·lícula es fa pesada i Wes Anderson es converteix en un torracollons

L’altre aspecte és el repartiment. No penso començar a esmentar actors i actrius perquè això no s’acabaria mai. Anderson ha fet servir l’agenda del mòbil per trucar a tothom. Em pregunto si era necessari, ja que alguns intèrprets molt bons, en prou feines apareixen un minut en pantalla. Això és contraproduent perquè fa la sensació que la pel·lícula està feta de cameos. En aquest punt Anderson també s’ha passat.

Un altre dels aspectes que no funcionen és que sigui episòdica. The French Dispatch està dividida en tres històries, la primera, sobre un pintor que està condemnat a cadena perpètua per assassinat, la segona sobre unes protestes d’estudiants i la tercera sobre una investigació policial d’un segrest. Cadascuna d’aquestes històries formen part d’un número de la revista, que vol tocar diferents gèneres. Sobre el paper pot quedar molt bé, però en pantalla no funciona.

El millor de la pel·lícula és en el que sempre destaca Anderson, la fotografia, decorats, vestuari i posada en escena. Quasi cada plànol, el nivell de detall és tan gran que sembla un quadre. Combina el blanc i negre amb poques escenes en color, per imitar a les revistes antigues, que tot eren fotografies en blanc i negre i només les pàgines que volien destacar estaven en color.

The French Dispatch és una filigrana visual, tanmateix com a pel·lícula avorreix, els personatges estan esbossats pel damunt i la narrativa és confusa i aclaparadora. La falta d’ànima fa que malgrat que les intencions fossin molt bones, la pel·lícula sigui fallida.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp
Share on email
Email

Últimes ressenyes

Matrix Resurrections

Lana Wachowski en solitari emprèn la missió de fer una quarta part de Matrix. Aquesta entrega, que arriba divuit anys després que Matrix Revolutions, aconsegueix

Don’t Look Up (No mires arriba)

Mai hauria pensat que aquesta sàtira que proposa Adam McKay hagués creat aquesta divisió. I crec que això és un bon senyal perquè la pel·lícula

Encanto

La pel·lícula que Disney va estrenar aquest Nadal amb molt poc temps de diferència en cinemes i Disney +, pren com a referència la cultura

Ron’s Gone Wrong (Ron dona error)

Pel·lícula d’animació britànica produïda per 20th Century Studios i distribuïda per Disney. Aquesta és la primera cinta de Locksmith Animation, un estudi d’animació britànic fundat

Cry Macho

Nova pel·lícula de Clint Eastwood que amb noranta-un anys encara li queda corda per dirigir i posar-se davant de la pantalla. En aquest punt de