The French Dispatch (La crónica francesa)

Endarrerida durant més d’un any a conseqüència de la pandèmia i després de passar per Cannes i Sant Sebastià, ja ha arribat a tot arreu The French Dispatch, la nova pel·lícula de Wes Anderson. Anderson fa un homenatge al periodisme, especialment a publicacions com The New Yorker. Malgrat les bones intencions, és una pel·lícula fallida i una de les més avorrides de la seva carrera. Lluny queden Fantastic Mr. Fox i Monrise Kingdom.

Primer de tot, voldria comentar que The French Dispatch és un empatx monumental de Wes Anderson concentrat en dues hores. Els personatges no fan més que parlar sense parar, moltes vegades per no dir res interessant. Si amb això no n’hi hagués prou, tenim una veu en off que omple els buits en què ningú parla. La pel·lícula es fa pesada i Wes Anderson es converteix en un torracollons

L’altre aspecte és el repartiment. No penso començar a esmentar actors i actrius perquè això no s’acabaria mai. Anderson ha fet servir l’agenda del mòbil per trucar a tothom. Em pregunto si era necessari, ja que alguns intèrprets molt bons, en prou feines apareixen un minut en pantalla. Això és contraproduent perquè fa la sensació que la pel·lícula està feta de cameos. En aquest punt Anderson també s’ha passat.

Un altre dels aspectes que no funcionen és que sigui episòdica. The French Dispatch està dividida en tres històries, la primera, sobre un pintor que està condemnat a cadena perpètua per assassinat, la segona sobre unes protestes d’estudiants i la tercera sobre una investigació policial d’un segrest. Cadascuna d’aquestes històries formen part d’un número de la revista, que vol tocar diferents gèneres. Sobre el paper pot quedar molt bé, però en pantalla no funciona.

El millor de la pel·lícula és en el que sempre destaca Anderson, la fotografia, decorats, vestuari i posada en escena. Quasi cada plànol, el nivell de detall és tan gran que sembla un quadre. Combina el blanc i negre amb poques escenes en color, per imitar a les revistes antigues, que tot eren fotografies en blanc i negre i només les pàgines que volien destacar estaven en color.

The French Dispatch és una filigrana visual, tanmateix com a pel·lícula avorreix, els personatges estan esbossats pel damunt i la narrativa és confusa i aclaparadora. La falta d’ànima fa que malgrat que les intencions fossin molt bones, la pel·lícula sigui fallida.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

How to Have Sex

Molly Manning Walker és una directora de fotografia que debuta en la direcció amb How to Have Sex, un drama britànic adolescent, que es va

Coup de chance

Pel·lícula que ha estat anunciada com a la darrera que podria fer el director novaiorquès. De fet, ha trigat tres anys des de la darrera

Night Swim (La piscina)

Bryce McQuire debuta en la direcció amb l’adaptació cinematogràfica del seu curt de cinc minuts de 2014 del mateix títol. Compta amb la producció de

Godzilla x Kong: New Empire

Cinquena entrega del Monsterverse de Legendary que continua la pel·lícula anterior, Godzilla vs. Kong. Repeteix el director d’aquella, Adam Wingard, que no aconsegueix repetir-ne els

Chicken Run: L’albada dels nuggets

Segona part de Chicken Run, la magnífica pel·lícula d’Aardman de l’any 2000 que parodiava el clàssic del cinema bèl·lic, La gran evasió, en un galliner.