Elvis & Nixon ens narra la trobada entre Elvis Prestley i Richard Nixon a finals del 1970. Dirigeix Liza Johnson, mentre que Michael Shannon interpreta a Elvis i Kevin Spacey a Nixon.

La reunió va sorgir de forma improvisada. Elvis es va presentar a la porta de la Casablanca amb un carta de cinc pàgines escrita a mà. La reunió va ser immortalitzada per un fotògraf oficial, però l’entrevista no va transcendir a petició del cantant, malgrat que el Washington Post ho va destapar un any després.

Shannon i Spacey no estan massa caracteritzats, a part del pentinat poca cosa més, potser Spacey una miqueta més per fer-lo més semblant a Nixon, però molt subtilment. Aquí hi ha hagut la intenció que per sobre dels personatges reals veiéssim els actors, i una intencionalitat perquè el maquillatge no ocultés la interpretació.

La pel·lícula parteix de l’anècdota de la trobada i recrea els detalls de la mateixa a través del puzle en què queda construït el llargmetratge. Per tant, esdevé una curiositat que no deixa de ser una anècdota divertida. És precisament aquest punt el que vol explorar la pel·lícula, l’anècdota i fer-nos riure amb uns fets reals que si no ho sabéssim creuríem que són pura ficció.

Potser algú li pugui retreure que es queda amb el més anecdòtic i no aprofundeix massa, però és que la pel·lícula no busca res més que narrar una anècdota i recrear-se en aquesta, partint que tots coneixem l’època i els personatges. El problema és si algú decideix agafar-se-la massa seriosament i es pensa que va a veure una pel·lícula diferent, estil biopic o una contextualització dels 70

Elvis & Nixon és breu, lleugera, divertida i ens proposa entrar en el joc en què estant ficats els seus actors principals. Busca que ens ho passem tan bé com ells interpretant uns Elvis i Nixon amb tots els seus tics.