El realitzador britànic David Mackenzie ens presenta la que és sense cap mena de dubte la seva millor pel·lícula. Convicto és un drama de presons, un gènere que de tant en tant ens dóna una bona pel·lícula. Aquesta és una d’aquestes ocasions. La pel·lícula està protagonitzada per Jack O’Connell, actor a qui hem vist recentment a Invencible, dirigida per Angelina Jolie, i a ’71.

Eric, un jove reclús de 19 anys que és traslladat del centre de menors on estava ingressat a la presó on també està tancat el seu pare, Neville, a qui no ha vist des de que tenia cinc anys. Eric es comporta com un animal, no controla la seva còlera i sovint té atacs violents. Reprendre la relació amb el seu pare serà la clau per a la seva supervivència. Neville intentarà, donar-li la protecció que no li va poder donar a Eric durant la infantesa. Només Oliver, el terapeuta, confia en la seva reinserció.

Convicto vol fer un retrat de les circumstàncies que poden transformar un ésser humà en un monstre, però més enllà de la història que és més innovadora en la posada en escena que no pas en el guió, Convicto és una pel·lícula d’actors. Jack O’Connell es posa en la pell d’un personatge que li ha suposat un evident esforç físic i mental, i se’n surt amb nota. Estic convençut que properament el veurem molt aquest jove actor. Rupert Friend, al que veiem a Homeland, és el terapeuta que ha de tractar amb presoners amb greus trastorns i problemes d’ira. És curiós veure l’actor en un rol més vulnerable que aconsegueix fer molt creïble. No em vull oblidar de Ben Mendelsohn, que interpreta el pare del protagonista. La tasca d’aquests tres actors és clau perquè la pel·lícula sobresurti de la mitjana.

L’estil de Convicto és molt realista i podríem dir que la primera hora i quart és pràcticament un documental, no és fins la mitja hora final quan la pel·lícula passa a ser més un relat de ficció i es desencadenen els sentiments reprimits i el drama realista que veiem fins aquell moment desapareix per donar donar lloc a una història més pel·liculera.

Convicto val la pena perquè s’esforça per fugir dels tòpics i perquè és capaç d’explicar-te una història de presons, que pot semblar coneguda, però que és capaç de girar-la com un mitjó.