Segona pel·lícula com a director de Viggo Mortensen després de Falling, en què també el veiem davant de la càmera. En aquesta ocasió es tracta d’un western en què el punt de vista de l’espectador és el d’una dona, una mirada diferent de la que sol oferir el gènere.
The Dead Don’t Hurt es mou en tres moments temporals. El present, en què coneixem Holger Olsen, que enterra la seva esposa, sense que sapiguem en quines circumstàncies s’ha produït la mort. Posteriorment, marxa del lloc on viu amb el seu fill. El passat, que constitueix el gruix de la pel·lícula, comença en el moment en què Holger coneix la seva futura parella, Vivienne. Junts inicien una vida tranquil·la en un petit poble d’Elk Flats, controlat per un ric ramader i el seu violent fill. El tercer moment temporal se situa encara més enrere, en el passat de la Vivienne, quan era nena i va haver de fer front a la marxa del seu pare a causa d’un conflicte armat, un record que reviurà quan Holger decideixi allistar-se a l’exèrcit de la Unió. He de dir que aquest muntatge en tres temps desconcerta al principi, però més endavant tot encaixa.
El nucli de la pel·lícula és la Vivienne, i el film realça el paper de la dona dins els westerns. Vivienne és una dona intel·ligent que decideix deixar la vida a la ciutat, San Francisco, i el seu negoci, una floristeria, per amor, per anar a viure en una cabana al mig del no-res, en un poblet perdut de l’oest. Buscarà feina en el saloon i reclamarà autonomia econòmica a Holger. Malgrat el sacrifici de deixar enrere la seva vida anterior, Holger la deixa sola i se’n va a la guerra, sense que ella el pugui fer canviar de parer.
De la pel·lícula, en destaca especialment l’actriu Vicky Krieps, que està meravellosa. Ella és la culpable que, com a espectadors, ens enamorem de Vivienne, malgrat que des del primer minut coneguem el seu fatal destí. La química amb Viggo Mortensen hi és, i era essencial perquè tot plegat funcionés.
Aquest és un projecte molt personal de Mortensen, perquè, a part de la direcció i la interpretació, s’ha encarregat també del guió i de la banda sonora. En aquest sentit, pot recordar la manera de treballar i d’entendre el western de Clint Eastwood, amb qui pensareu més d’una vegada al llarg de la pel·lícula.
Pel que fa a la direcció, Mortensen aporta un gran realisme en la posada en escena.
The Dead Don’t Hurt no és pas una pel·lícula que segueixi l’estructura dels westerns clàssics pel que fa a tirotejos i acció. És cert que també n’hi ha, però tot es mou de manera reposada. Quan arriba la violència, ho fa de forma ràpida, crua i amb molta delicadesa.
Ens trobem davant d’una pel·lícula molt recomanable, que vol reivindicar la figura de la dona, sovint ignorada en el gènere, i recordar-nos que els Estats Units es van construir amb molts immigrants vinguts d’arreu. Pel que fa al poder i a l’ús de les armes, potser la cosa no ha canviat tant. Val la pena donar-li una oportunitat.
