Companion és dirigida per Drew Hancock, productor de Barbarian, que també ha escrit aquesta pel·lícula, una obra que barreja diferents gèneres i ofereix diversos girs de guió que et mantindran clavat a la butaca durant una hora i mitja. Tot i la llarga experiència de Hancock en comèdia televisiva, aquesta és la seva primera pel·lícula.

El que més he gaudit de Companion és la seva capacitat per jugar amb l’espectador i les seves expectatives, un tret que recorda el treball de Zach Cregger com a director de Barbarian. Cregger és el productor de Companion.

Companion combina gèneres amb èxit. Comença amb la típica escena de “noi coneix noia”, però aquesta s’interromp quan la protagonista afirma que aquell moment i el que el va matar van ser els més importants de la seva vida. Aquest és un recurs narratiu impactant, però que també pot restar tensió a la història. Tot i això, Hancock té altres recursos per mantenir-nos atrapats.

Des del començament, queda clar que no estem davant d’una comèdia romàntica, malgrat el color rosa que impregna els crèdits o el vestit d’Iris (Sophie Thatcher), en un clar paral·lelisme amb la nina Barbie. A mesura que avança la trama, s’hi afegeixen elements de comèdia negra i altres gèneres.

La història gira al voltant d’una jove parella enamorada que passa un cap de setmana en una casa de camp, acompanyada d’unes altres dues parelles. Sense revelar més enllà del que ja insinuen el tràiler i el cartell, només diré que ella és un robot de companyia programat per ser la parella perfecta del seu usuari. A partir d’aquí, la pel·lícula ens ofereix diversos girs de guió en una trama plena de sorpreses que no desvetllarem.

Potser hauria estat millor veure la pel·lícula sense conèixer-ne res prèviament, ni el cartell, ni el tràiler, ni tan sols el fet que la protagonista és un robot, però avui dia el màrqueting obliga a revelar moltes sorpreses de la primera meitat del film. Per això, en aquesta crítica només parlaré dels primers 10 minuts de la pel·lícula i, quan faci referència a fets posteriors, ho faré sense ser explícit per evitar espòilers a qui la vegi per primera vegada.

Companion compta amb un repartiment format per Sophie Thatcher, Jack Quaid i Lucas Gage. Thatcher brilla en el seu paper, capaç de resultar dolça i inquietant alhora, donant vida a un personatge que és, al mateix temps, una xicota robot, un objecte sexual i una intel·ligència artificial. Pel que fa a Quaid, comença interpretant el noi adorable, un paper que li va molt bé, però a mesura que avança la trama descobrim que no és or tot el que llueix.

Si comparem la pel·lícula amb l’estructura típica d’un slasher ambientat en una cabana al bosc, la protagonista seria la final girl. Companion juga amb aquesta estructura, però la desenvolupa de manera sorprenent i diferent. Els girs de guió de Hancock són intel·ligents, i sovint és difícil preveure cap a on anirà la història. Les intencions dels personatges no són sempre les que semblen a primera vista, i anem descobrint qui són realment a mesura que la trama avança, gir rere gir. Són personatges imprevisibles, amb més defectes del que acostuma a mostrar la ficció.

Estem acostumats que les intel·ligències artificials siguin les antagonistes i les assassines, M3GAN en seria un referent, però Hancock trenca el motlle i ens presenta un robot que intenta sobreviure. Si fos humana, Iris seria la final girl de la història.

És evident que Companion no és Ex Machina ni Her, però, tot i inclinar-se més cap a la comèdia negra i el terror, convida l’espectador a reflexionar. La pel·lícula planteja preguntes sobre la manera com es tracta Iris, considerada un objecte sense voluntat tot i que és clar des del principi que pot anar més enllà de la seva programació. Quins són els dilemes ètics quan una intel·ligència artificial sembla tan humana? Té drets? Certament, Companion no aprofundeix gaire en aquestes qüestions, però en planteja prou perquè l’espectador hi pensi, sempre dins d’un film que prioritza l’entreteniment, i ho aconsegueix sobradament.

Un altre dels possibles missatges de la pel·lícula és la crítica a la masculinitat tòxica i a les relacions sentimentals en general, així com a la manera com l’amor s’ha convertit en una eina comercial en la societat actual, representada aquí a través d’Iris. No queda clar quin és el missatge exacte, ja que la pel·lícula manté una gran ambigüitat i permet múltiples interpretacions, cosa que pot generar debats interessants. Sigui com sigui, el control i la possessió són temes cabdals en la història.

Hancock ens proposa un joc molt estimulant en què el perill no és la tecnologia, sinó qui la fa servir.