Venom: The Last Dance

El Sonyverse de Spider-Man ha mort, i no pas perquè aquesta tercera entrega de Venom hagi fracassat, tot i que cadascuna d’aquesta trilogia ha recaptat menys que l’anterior. El Sonyverse ha mort per la pèssima qualitat de totes les seves pel·lícules. Més enllà que la trilogia Venom hagi funcionat més o menys bé, fer un univers de Spider-Man sense Spider-Man no és una bona idea. Productes com Morbius, Madame Web o la darrera, Kraven the Hunter, ja haurien fet vergonya als anys noranta, l’època d’esplendor de pel·lícules dolentes de superherois de sèrie B. Fora de Venom, la resta de pel·lícules han estat un fracàs majúscul, cada vegada més gran. Una sagnia de diners insostenible.

Això és perquè, diguem-ho clar: Sony no ha fet una pel·lícula bona o que hagi funcionat de Spider-Man des de la marxa de Sam Raimi. De fet, quan a la tercera de Raimi li imposen Venom, és quan tot s’ensorra. Les dues pel·lícules d’Andrew Garfield, per més que ens agradi l’actor, estan plenes de llums i ombres, fins al punt de cedir a Marvel Studios la producció i pactar un retorn econòmic. Les úniques coses que li han funcionat són les pel·lícules animades del Spiderverse, on, de moment, Phil Lord i Chris Miller han pogut treballar en tranquil·litat.

Havent renunciat a continuar fent pel·lícules de dolents aràcnids, Sony continuarà donant suport a les pel·lícules de Marvel Studios amb Tom Holland i encara desenvoluparà la tercera de Spiderverse, així com portar a la pantalla petita l’adaptació de Spider-Man Noir amb Nicolas Cage, en format sèrie d’imatge real.

Pel que fa a Venom, una més que, malgrat ser una pel·lícula dolenta, és millor que la segona, que era absolutament insuportable. Això no vol dir que no hi hagi escenes que us faran vergonya; n’hi ha un grapat, com Venom i la senyora dels ultramarins ballant “Dancing Queen” d’ABBA a Las Vegas. I no, no m’ho acabo d’inventar. Aquest probablement és el moment més estúpid en cinema de 2024.

Darrere la càmera hi trobem Kelly Marcel, responsable també del guió d’aquesta com de les dues anteriors. No obstant això, la pel·lícula sembla escrita per un adolescent, amb un Tom Hardy entregat només a fer el cràpula i a divertir-se fent l’imbècil. I ho dic amb tota l’estima del món, perquè Tom Hardy m’agrada molt. Però la cosa és el que és.

En aquesta tercera entra en joc el personatge de Knull, un dels més destacats en la història dels simbionts i introduït als còmics fa uns anys. Val a dir que la seva presència és testimonial i espatlla una idea que podia haver estat el Thanos d’aquest univers enfonsat, i que aquí tampoc saben aprofitar perquè no porta enlloc.

La cosa és que la pel·lícula no deixa de ser una road movie que porta l’Eddie i el simbiont a fugir d’uns militars que els persegueixen i se’ls volen endur a l’Àrea 51. Entre el repartiment destaca en Dani Rojas, perdó, en Cristo Fernández, que tanca la trama multiversal del barman, la seva companya de Ted Lasso, Juno Temple, com una científica de l’Àrea 51, Chiwetel Ejiofor (12 anys d’esclavitud), i Rhys Ifans, en un personatge que recorda molt al seu de Notting Hill, un friki dels extraterrestres que va amb la seva família amb una caravana per trobar l’Àrea 51. És curiosa la capacitat de Sony per reunir repartiments de luxe per rodar brossa.

Sobre la pel·lícula: gags un darrere l’altre de la relació i converses entre Eddie i Venom. De fet, essent gens fidel al còmic, aquests moments de pura buddy movie funcionen en clau de comèdia. Confesso que m’he sentit culpable rient.

La part final ens ofereix la seqüència d’acció amb un munt de simbionts que ens han estat anticipant durant tot el metratge, i, malgrat que no té cap mena de sentit res del que passa, resulta entretinguda.

Aquest any que hem tingut Joker convertit en musical, Venom: The Last Dance quasi també ho fa, ja que, a part de l’escena d’ABBA, tenim una altra escena musical en què el simbiont interpreta Space Oddity de David Bowie.

El Venom de Tom Hardy s’acaba aquí, però a Marvel qualsevol cosa és possible. Si fins i tot hem arribat a recuperar el Blade de Wesley Snipes o l’Elektra de Jennifer Garner, qui sap si en algun multivers, per fi el Venom de Hardy es troba amb Peter Parker. Però sincerament, dubto que això pugui funcionar, a menys que sigui dins el context d’una comèdia com Deadpool & Wolverine, perquè la trilogia Venom sempre ha estat una comèdia, absolutament allunyada del que és el personatge als còmics.

Per acabar amb alguna cosa positiva, he de dir que Venom: The Last Dance no enganya. És el que és i no s’avergonyeix de ser-ho. I he de confessar que el final fins i tot emociona una miqueta, malgrat que m’he sentit fatal dient-ho. Però ho atribueixo a la bona feina de Tom Hardy, perquè convertir una pel·lícula de Hollywood en una festa amb amics i cerveses té la seva cosa.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Nosferatu

Quarta pel·lícula de Robert Eggers, un dels millors directors de la nova fornada. Després de debutar el 2015 amb The Witch, va passar-se de frenada

Mickey 17

Següent pel·lícula de Bong Joon-ho després del gran èxit de 2019, Paràsits, amb la qual va guanyar l’Òscar. Mickey 17 adapta el llibre Mickey 7

Companion

Companion és dirigida per Drew Hancock, productor de Barbarian, que també ha escrit aquesta pel·lícula, una obra que barreja diferents gèneres i ofereix diversos girs

Transformers One

En esgotar-se la fórmula de les pel·lícules d’acció real de Transformers després de cinc entregues dirigides per Michael Bay, un spin-off de Bumblebee que aportava

Better Man

El biopic, i concretament el musical, és un gènere molt complicat de fer sense caure en els llocs comuns. Better Man ho aconsegueix, i pels