Utoya, 22 de julio recrea en temps real la matança que va succeir a l’illa noruega d’Utoya, molt a prop d’Oslo, el 22 de juliol de 2011, en la qual un extremista ultradretà va assassinar a 77 nois i noies que estaven en un campament d’estiu, durant 45 minuts. Només 12 persones van aconseguir sobreviure a l’atac.
Es tracta d’un survival gravat amb un únic pla seqüència i càmera en mà. No es tracta d’un found footage, però podria ser-ho, ja que la càmera segueix en tot moment a una de les víctimes. Els espectadors som els seus ulls i el director Erik Poppe ens vol transmetre una angoixa similar a la que va viure les víctimes i posar-nos en el seu lloc. No hi trobareu imatges ni morboses ni de violència explícita, el que experimentem transcendeix a les imatges. La pel·lícula dona absolut protagonisme a les víctimes, a diferència de la pel·lícula basada en els mateixos fets que va dirigir Paul Greengrass.
La realització de Poppe és impecable ja no només pel tractament de mostrar els fets des d’una primera persona, sinó pel pla seqüència que és la pel·lícula sencera i que ajuda a l’experiència sigui més angoixant i dura de seguir.
Tot i que la figura de l’assassí no és tractada, sí que deixa clar en un missatge els perills que pot generar el creixement de la ideologia d’extrema dreta a Europa. Tampoc aprofundeix en el paper de la policia, però no cal. A nosaltres com espectadors se’ns fan eterns els minuts de l’atac i també ens costa entendre perquè va trigar tant a arribar la policia en els llocs de fets, una de les polèmiques que es van generar al voltant de la matança.
Utoya, 22 de julio és una pel·lícula terroríficament immersiva que si no tens prou de l’infern que ens mostra, el director ens sorprèn amb un gir al final, diguem-li un truc, que t’acaba de destrossar.
Pel que fa al repartiment, elevar el magnífic paper de la protagonista, Andrea Berntzen, que no era gens senzill.
La pel·lícula recrea el terror, la tensió i la confusió d’uns terribles fets reals, però no la matança. A Utoya, 22 de julio, el veritable element de terror és la nostra pròpia imaginació.
