Spike Jonze arriba amb una nova pel·lícula imprescindible i diferent, com totes les de la seva filmografia. Herprobablement sigui més accessible i comercial, si és que aquesta paraula es pot aplicar al seu cinema, que no pas Cómo ser John Malkovich o El ladrón de orquídeas. Her és un conte fantàstic sobre la deixadesa envers les relacions socials que suposa l’excés de tecnologia de la societat actual. El protagonista, interpretat per Joaquim Phoenix, acaba de sortir d’un divorci problemàtic provocat per un canvi en l’actitud del protagonista.

La societat futurista que ens presenta la pel·lícula aparentment és preciosa, amb la seva llum i colors vius, però la gent ha perdut la capacitat d’expressar els seus sentiments com s’ha fet tota la vida. Sense anar més lluny, el personatge de Phoenix treballa en una empresa que es dedica a escriure cartes manuscrites als éssers estimats dels seus clients. El protagonista s’enamora de la veu del sistema operatiu que instal·la al seu ordinador i mòbil. La veu pertany a la inconfusible Scarlett Johansson, que aconsegueix clavar la interpretació només amb la veu, pel que es fa imprescindible veure-la en versió original si no us voleu perdre els matisos que dóna l’actriu al seu personatge. A part, que la veu trencada de Johansson és molt particular i li dóna una personalitat molt concreta al personatge. Un dels aspectes que més m’ha agradat ha estat el final, ja que té un perill greu de no saber-la acabar bé. Tot el contrari, Jonze dóna a la pel·lícula el final perfecte i no explico res per no desvetllar-lo, però que acaba d’arrodonir aquest missatge i valors que ens vol transmetre Her ja de bon principi.

De totes les nominades d’engany, és la que té millor guió, pel que seria totalment injust que no s’endugui l’estatueta en aquesta categoria. I a la pregunta immediata que us podeu fer: es pot tenir sexe amb un sistema operatiu? Her respon aquesta pregunta.