La darrera pel·lícula protagonitzada per Robert Redford entra en aquest nou gènere de persona atrapada en un lloc, on l’acció passa en un sol escenari. Diga-li Buried en un taüt, Gravitya l’espai o Cuando todo està perdidoen una barca que s’enfonsa. De les que he mencionat abans, la cinta de J.C. Chandor és la que en surt més mal parada. El fet que no hi hagi diàlegs no ajuda a que notem inexorablement l’avorriment, i en comparació, podem pensar que la darrera hora de La vida de Pi és un blockbuster estiuenc.

La pel·lícula és una hora i tres quarts d’un home fent front a diferents calamitats marítimes i un bon manual del què fer si et peta la barca en alta mar. Com que no hi ha diàlegs, i ho admeto, sóc un ignorant en navegació, no entenc la meitat de les coses que fa Redford en la barca. D’altra banda, Chandor no aconsegueix que sentim empatia envers el protagonista i el final ens és igual si viu o mor. I parlant del final (no us explico com acaba) el director acaba prenent un decisió covarda i fàcil. I no dic res més per no xafar-la. En quan a la pel·lícula, resulta manipuladora perquè posa a Redford en una situació sense sortida. Li dóna una oportunitat darrera una altra per salvar-se i sempre passa alguna cosa que acaba sortint malament. Tant és així, que finalment cau en el ridícul i acabes rient en situacions francament dramàtiques. Cuando todo està perdido té coses molt positives, però només en la part tècnica, com la fotografia i la sensació visual de realisme. En la creativa, suspèn inexorablement.