Dallas Buyers Club ens arriba massa tard, si tenim en compte que va ser una de les nou nominades enguany a l’Oscar a la millor pel·lícula. Finalment se’n a va endur tres, dos d’ells en la categoria d’interpretació per Matthew McConaughey i Jared Leto. No sé quins motius porten una distribuïdora a estrenar després dels Oscar una de les nominades, quan ja ha passat tot l’efecte publicitari que arrosseguen. Però ja sabem que si alguna cosa no funciona, després tot és culpa de la pirateria. Tornant a la pel·lícula, Dallas Buyers Club és un retrat molt bo sobre els primers anys de la SIDA als Estats Units, quan era una malaltia molt desconeguda.

La pel·lícula es mou massa en extrems, el bons – els malalts – i els dolents – els metges i les farmacèutiques. Una simplificació un pèl injusta, però de la que ens oblidem davant el desplegament de carisma de Matthew McConaughey i com desenvolupa a un personatge que resulta odiós en el seu inici, i que acaba fent-se amb el cor de l’espectador. McConaughey  construeix un malalt de SIDA ple de matisos, un antiheroi amb codi ètic molt personal. Per si amb McConaughey no n’hi hagués prou, més endavant s’incorpora el personatge de Jared Leto que esdevé un vehicle per humanitzar-lo i es converteix amb el personatges amb el que més connecta l’espectador.

Dallas Buyers Club es pot entendre com un biopic, però el gran mèrit de la pel·lícula és que com espectadors en cap moment percebem que pretengui explicar-nos la biografia de res ni ningú. Donada la delicada temàtica de pel·lícula, era fàcil caure en l’aspecte lacrimogen, però just al contrari, Dallas Buyers Club li dóna la volta i explica les coses tal com eren, amb dosis d’optimisme i humor negre.