Pixar torna a ser Pixar amb Hoppers, una aventura esbojarrada, acolorida i tremendament divertida que recupera aquell esperit de comèdia familiar amb doble lectura que tan bé li funciona a l’estudi. Sense pretendre convertir-se en la seva obra més transcendental, la pel·lícula abraça el seu costat més juganer i acaba trobant un equilibri molt efectiu entre humor, emoció i missatge ecologista.

La història segueix la Mabel, una noia que s’infiltra en el món animal gràcies a una tecnologia que li permet interactuar amb ells com si fos un més. A partir d’aquí, Hoppers construeix una aventura rapidíssima, plena de gags constants, situacions absurdes i moments visualment espectaculars.

Un dels grans encerts és precisament la Mabel. El treball de guió amb el personatge és excel·lent i aconsegueix convertir-la en una protagonista immediatament carismàtica. La relació que estableix amb el rei castor és, probablement, el cor emocional de la pel·lícula. Les interaccions amb els animals tenen molta gràcia, però també una sensibilitat inesperada que funciona especialment bé en els moments més tranquils.

Visualment és una barbaritat. Pixar torna a demostrar perquè continua sent un referent de l’animació, amb una pel·lícula molt viva, molt acolorida i amb una animació plena de detalls. És especialment interessant com el film diferencia els animals “reals” dels antropomòrfics: quan la Mabel s’infiltra, els animals adopten expressions i actituds humanes, mentre que en altres moments es mostren com criatures més petites, fosques i sense aquesta humanització. Narrativament, funciona molt bé i ajuda a reforçar el punt de vista de la protagonista.

També destaca el seu humor. Hi ha una quantitat enorme de bromes i gags que realment funcionen, des de moments purament infantils fins a acudits amb una doble capa pensada pels adults. Algunes seqüències són directament delirants, com tota l’escena del cotxe o el moment de la fressa de les antenes, que exemplifiquen perfectament el to caòtic i desenfrenat de la pel·lícula.

Tot això va acompanyat d’un missatge ecologista molt present que, curiosament, connecta més amb el públic adult del que podria semblar inicialment. En aquest sentit, recorda una mica a The Wild Robot, especialment en la manera de parlar sobre la convivència entre natura i tecnologia sense caure en discursos excessivament simplistes. El final, de fet, aposta per una resolució conciliadora i optimista.

Potser Hoppers no vol ser la gran obra definitiva de Pixar, però tampoc ho necessita. És una pel·lícula que entén perfectament què vol ser: una aventura divertida, tendra i visualment espectacular que fa riure constantment i deixa molt bon gust de boca. I també està bé que Pixar també faci pel·lícules així.

Podreu trobar més sobre la pel·lícula  en l’especial que li hem dedicat amb espòilers. El trobareu aquí.