Amb Scream 7, la saga torna allà on probablement mai no hauria d’haver deixat de posar l’objectiu: a Sydney Prescott. Després d’una cinquena entrega força irregular i d’una sisena sorprenentment efectiva, aquesta nova pel·lícula opta clarament pel fan service i per reconnectar amb l’essència més clàssica de la franquícia. I, malgrat que no tot funciona, el resultat és una entrega molt entretinguda que recupera part de l’ànima de la saga.
El retorn del guionista Kevin Williamson es nota des del primer moment. La idea original de concloure la història de les germanes Carpenter va quedar pel camí, així que per continuar endavant, Williamson ha tornat als orígens. Scream, al capdavall, sempre ha estat Sydney Prescott, i tornar a tenir Neve Campbell com a protagonista absoluta és una alegria enorme. Campbell ofereix probablement la seva presència més important des de Scream 2: una Sydney empoderada, combativa i completament desacomplexada davant de Ghostface. Ja no és la víctima supervivent de la primera; és una guerrera que coneix perfectament les regles del joc.
La pel·lícula també encerta abandonant l’escenari novaiorquès de la sisena per tornar a un entorn més petit i opressiu. Aquest retorn a l’esperit de poble funciona molt millor per a una saga que sempre ha brillat quan converteix la quotidianitat suburbana en un malson. I dins d’aquest ambient, els germans Meeks-Martin acaben sent dels personatges més agraïts de la funció. Aporten els moments còmics necessaris per destensar i tenen prou carisma per imaginar-los com a possibles hereus del lloc que durant anys ha ocupat Courteney Cox dins de la franquícia. Tenim inclús un gag sobre això.
Un dels punts més forts de Scream 7 és, sens dubte, la violència. És probablement l’entrega més gore de tota la saga, amb assassinats especialment recreatius i imaginatius que converteixen moltes seqüències en autèntics espectacles de terror. Aquí la pel·lícula no es talla gens, i aquesta brutalitat juga molt a favor seu.
També funciona molt bé la manera com introdueix temes contemporanis. La fascinació actual pels crims reals, els documentals morbosos i els pòdcasts de sobre crims reals encaixa perfectament dins de l’univers Scream. Llàstima que s’explori molt poquet. La idea que Sydney no només hagi de lluitar contra Ghostface, sinó també contra una societat obsessionada amb convertir el trauma en entreteniment, està força ben trobada. Especialment delirant és tota la trama relacionada amb la IA que recrea l’aparença de Stu, novament interpretat per Matthew Lillard.
I parlant de nostàlgia, la pel·lícula va carregada de fan service. L’escena inicial ambientada a la casa dels assassins originals de Woodsboro, ara convertida en museu, és fàcilment una de les millors de tota la pel·lícula. Té atmosfera, tensió i juga molt bé amb la memòria de la saga. El problema és que després queda força desconnectada de la resta de la trama.
Perquè sí, aquí és on Scream 7 comença a perdre força. Els dos primers terços funcionen molt bé, amb una estructura gairebé d’Agatha Christie on l’espectador va intentant descobrir qui s’amaga darrere la màscara de Ghostface. Però el darrer tram es desinfla clarament. La revelació final no té gaire impacte perquè els assassins resulten poc interessants i, encara pitjor, moltes de les seves accions deixen de tenir sentit si repenses la pel·lícula un cop acabada. S’ensorra quan hi apliques una mica de lògica i entenc qui oblidi les coses que la pel·lícula ha fet bé.
Tot i això, Scream 7 continua sent una experiència molt divertida. Té ritme, té sang, té humor i, sobretot, torna Sydney Prescott. Potser el final no està a l’altura del que promet, però el viatge val la pena.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula en l’especial que li hem dedicat amb espòilers. El trobareu aquí.
