És possible casar un gènere tan complicat com el musical amb les pel·lícules de zombis? D’entrada diríem que difícil, però si això li afegim que la pel·lícula en concret ha de tenir ànima, un guió ben elaborat i que surtis del cinema alegre i tocat alhora, diríem que impossible. Doncs, com deia aquell, res és impossible i Ana y el apocalipsis és capaç d’aglutinar tot això.
En el seu moment, Zombies Party va obrir el camí a les comèdies de zombis, però després de moltes còpies, més o menys aconseguides, semblava que ja tot estava dit. I de cop i volta sorgeix Ana y el apocalipsis, que no és una pel·lícula amb tants gags com la dirigida per Edgar Wright, però que a la combinació hi afegeix cançons, un repartiment coral meravellós i un guió amb molt de cor i tendresa.
La pel·lícula se situa a la petita població de Little Heaven, que es veu envaïda per una horda de zombis que amenaça en xafar-los les festes de Nadal. Ana i els seus amics s’enfrontaran a ninots de neu zombificats, adults embogits i a les hormones de l’adolescència. Però tot plegat a través de números musicals.
Una de les claus de l’èxit de la pel·lícula és el repartiment. Un conjunt d’actrius i actors en estat de gràcia i amb una química que es transmet a l’espectador, i fa que els personatges siguin autèntics. Ella Hunt, Malcolm Cumming, Sarah Swire, Christopher Leveaux, Ben Wiggins i Marli Siu completen el jove repartiment de la pel·lícula. Tots ells ens ofereixen uns boníssims números musicals amb cançons que se t’enganxen al ritme que xafen caps de zombis. Ara mateix, pagaria novament per tornar-los a veure junts en un altre musical. El repartiment ha cregut en aquesta idea tan boja i ha donat el millor de cadascú. I això es nota en cada fotograma.
Les cançons són molt bones, sobretot les pop. Particularment em quedo amb Hollywood Ending, que és enganxosa i vindria a explicar-te què és el que hem d’esperar de la pel·lícula. Les coreografies i cançons són absolutament deutores dels musicals més clàssics. Els números musicals són esplèndids i engrandeixen la pel·lícula.
El guió funciona molt bé. És senzill, directe i concís. El treball de personatges és deliciós, i amb poques pinzellades sents empatia amb qualsevol d’ells. La cura pels petits detalls hi és, i és concretament això que els fa fugir dels estereotips.
Ana y el apocalipsis ha estat dirigida per John McPhail, produïda per la ressuscitada Orion Pictures i va guanyar el premi Midnight X-Treme al Festival de Sitges del 2017.
De totes les pel·lícules de temàtica nadalenca d’aquestes festes, la nostra aposta és Ana y el apocalipsis. L’any que ve ja ens la podrem posar a casa en una edició domèstica la nit de Nadal. De moment, gaudiu-la en sales perquè podria durar poquet davant la voràgine d’estrenes de les pròximes setmanes. En tot cas, aquí queda la nostra recomanació i que serveixi el boca-orella perquè no passi desapercebuda. Ana y el apocalipsis és una pel·lícula feta per fans i per a fans del gènere. Què feu quiets? Encara no teniu les vostres entrades?
