Guanyadora de l’Ós d’Or de Berlín, arriba en terres catalanes la darrera pel·lícula de Carla Simón, Alcarràs, que va captivar al jurat, presidit per M. Night Shyamalan.

La pel·lícula vindria ser el retrat d’una família pagesa que ha de fer front a la seva darrera collita després que el propietari de les terres decideixi arrencar els presseguers per muntar plaques solars. Aquesta és la trama que sobrevola tota l’estona, però que tampoc desenvolupa més enllà de la premissa, ja que Carla Simón no vol construir un guió d’estructura clàssica, sinó posar la càmera davant una família que fa la seva vida quotidiana i veure com aquesta notícia afecta als seus membres.

Alcarràs ha estat rodada amb actors no professionals. La veritat és que per no tenir formació estan molt bé. Simón ha volgut que interpretessin una versió d’ells mateixos per donar a la pel·lícula aquest aire extrem de veracitat. El resultat és un èxit perquè aconsegueix sobradament transmetre naturalitat, especialment la del pare de família i la dels nens i nenes. Alcarràs aconsegueix que aquests actors facin creure a l’espectador que són una família de veritat.

Alcarràs està saltejada amb diferents escenes que apel·len a la nostàlgia del públic que podrien estar en qualsevol moment de la pel·lícula, sigui al principi o al final i no afectaria en res a la narrativa. La trama principal no forma part de la majoria de les escenes, essent més important  el conflicte familiar que es deriva, els problemes de la pagesia i el retrat de la vida rural d’una família qualsevol que es veu atropellada pel progrés.

Sobre la direcció de Carla Simón, destaca per capacitat de retratar i posar el focus en els petits moments.

El principal problema és el metratge. Les dues hores es fan massa llargues. Una durada d’hora i mitja com la d’Estiu 1993 la beneficiaria en el ritme i no et quedaria la sensació cap al final que dona massa voltes sobre el mateix.

Finalment, comentar que ha estat una pena que s’hagi estrenat en algunes sales catalanes subtitulada en castellà, com si es tractés d’una pel·lícula parlada en suec.

Alcarràs és una pel·lícula melancòlica que té el mèrit de mantenir l’emoció a ratlla i apostar per la subtilesa, malgrat que la tristor de la desaparició d’una manera de viure és present des del primer moment.