The Father és una pel·lícula absolutament devastadora. Una aproximació perquè sentim com percep el món una persona amb demència. Anthony Hopkins i Olivia Colman protagonitzen aquest drama que ha dirigit Florian Zeller, basat en la seva obra de teatre. De fet, aquest és l’únic retret que se li pot fer a la pel·lícula, la seva posada en escena teatral. El director simplement ha posat una càmera en el text literari i ha deixat que els actors i actrius facin la seva màgia.
Hopkins interpreta a Anthony, un home que viu sol en el seu apartament, però aviat ens adonarem que el que ens mostra la pel·lícula és la seva percepció del món. Les cares de les persones que l’envolten, familiars i cuidadores, es barregen, així com el pas del temps. Tot es difumina i ens deixa uns cinc minuts finals d’extrem realisme que et destrossen absolutament.
Com a espectador, et toca fer un trencaclosques sobre si el que estàs veient és real o no, i si en cas que hagi passat si és aquell moment o un d’anterior o posterior, o si les cares dels familiars són de veritat la família de l’octogenari protagonista. Mai cap altra pel·lícula havia sabut retratar millor la demència des del punt de vista de qui la pateix, la seva confusió i desorientació.
Anthony Hopkins està absolutament enorme, qualsevol premi que li puguin donar es quedarà curt. Amb mirades i gestos el veiem en alguns moments defensar fèrriament allò que creu real, mentre que en d’altres observa i no diu res. La brutalitat de la seva interpretació ens provoca una angoixa que creix a mesura que transcorren els minuts. Anthony és un home fort, o ho havia estat. En un moment determinat s’ha d’enfrontar a abusos que desgraciadament, en algunes ocasions han patit persones grans. La situació és complicada perquè no sabem si els ha patit de veritat i si en cas de patir-los, Anthony, igual que l’espectador, com se li barregen les cares, no pot identificar qui ho ha fet.
Olivia Colman interpreta l’altra cara de la moneda. La del familiar que veu com l’ésser estimat perd el cap i la situació es fa insuportable fins el punt que no pot seguir amb la seva vida.
La realització està cuidada sobretot en els detalls, com per exemple l’omnipresent porta que serveix de pista per localitzar a Anthony i els detalls i objectes de cada escena.
Aquest drama sobre la demència és una de les més terribles pel·lícules de terror de la qual costa desenganxar-se després d’haver-la vist. Com a espectadors, ens arribarem a sentit igual de confusos que el protagonista. En cap moment Florian Zeller utilitzarà recursos emotius, no li cal, el drama és prou potent i Hopkins està brillant. La realitat impactarà sobre nosaltres de manera crua, punyent i commovedora.
