Quan Charlie Kaufman va debutar en la direcció amb Synecdoche, New York, va començar un debat sobre si el guionista que havia triomfat amb Cómo ser John Malkovich, El ladrón de orquídeas o ¡Olvídate de mi! havia de ser marcat de prop per un director que posés en ordre les seves idees. Si m’ho pregunteu a mi, us diré que sí que Kaufman funciona molt millor quan té un director al darrere. Synecdoche, New York em va semblar un horror incomprensible. Però Kaufman ho va tornar a intentar amb Anomalisa, que sense tenir el component surrealista de les seves pel·lícules, era una meravella feta amb animació stop-motion. La seva nova pel·lícula arriba de la mà de Netflix. Es tracta d’un producte molt diferent del que acostuma a produir la companyia de streaming. Estoy pensando en dejarlo forma part de la línia de pel·lícules amb què Netflix espera  obtenir més prestigi que altra cosa i deixa llibertat als seus creadors.

La pel·lícula ja us dic que no m’ha agradat. Tot i que té components fascinants, al final no porten enlloc. Tenia esperances que després d’una sessió de diàlegs interminables en un cotxe i situacions surrealistes en la casa del pare del protagonista, per no parlar de la parada a la gelateria, al final la cosa prengués sentit i ho lligués d’alguna manera. Malauradament no és així.

El metratge és absolutament desmesurat. Gairebé dues hores i quart. Hi ha un moment de la pel·lícula, entre la foscor, la tempesta i els diàlegs que vaig caure rendit i em vaig adormir. No sé si per sort o desgràcia, el fet de poder veure aquestes pel·lícules a casa et dona l’oportunitat d’enganxar la pel·lícula en el punt en què et vares quedar. Així ho faig fer i el que va seguir no era a millor.

No obstant això, si alguna cosa bona puc dir de la pel·lícula, és que té la virtut de crear una fascinació estranya, un aire de La dimensió desconeguda que resulta atraient. A part de que resulta incòmode o depressiva, que suposo que és el que ens volia transmetre Kaufman.

No us explicaré de què va la pel·lícula perquè si ens posem a mirar, no passa pràcticament res, però queda clar que gira al voltant de la idea de la protagonista de deixar el seu xicot just quan li presenta als seus pares. Però en arribar a casa els pares, tot agafarà un to molt tètric i absolutament absurd. Si una cosa m’ha quedat clara, és que Kaufman exposa una visió molt negativa sobre les relacions de parella i que fer-se gran és una porqueria.

El millor de la pel·lícula, el grup d’intèrprets: Jesse Plemons, Jessie Buckley, Toni Collette i David Thewlis, l’ambientació i la fotografia. El pitjor, tota la resta, en especial la sensació de no anar enlloc i un metratge excessiu que no sembla acabar-se.