La ira de Hollywood va recaure sobre Mel Gibon, qui després de dirigir pel·lícules magnífiques com Braveheart, La pasión de Cristo o Apocalypto, va ser repudiat per la indústria per les seves creences i comportament públic. Gibson vol que se’l torni a jutjar pel seu sensacional talent com a director en aquesta pel·lícula bèl·lica. I a jutjar de nou pel resultat, continua essent un director excel·lent, per sobre de molts altres amb molt més renom.
L’acció s’ambienta l’any 1945, en la Guerra del Pacífic. Desmond Doss (Andrew Garfield) és un voluntari del l’exèrcit dels Estats Units, que just abans de casar-se s’ha allistat com a metge no armat. L’actitud de Doss xoca amb la de l’exèrcit i els seus superiors, ja que és un jove vegetarià que rebutja entrenar els dissabtes perquè la seva religió no li permet i que es nega a agafar una arma, cosa que provoca que els seus companys, que el veuen com un perill a les trinxeres, l’assetgin.
Andrew Garfield interpreta magníficament a Doss, i ens ofereix un registre nou en l’actor, qui li ajuda el seu físic per interpretar aquest jove amb un gran cor i unes conviccions de ferro. Acompanyen a Garfield, en papers secundaris, Sam Worthington, Hugo Weaving, Teresa Palmer i sobretot Vince Vaugh, com el líder de la seva unitat. Un personatge que acumula tots els tòpics del líder militar i que Vaugh treu amb excel·lència.
La pel·lícula s’estructura en tres blocs molt diferents. El primer, en què es presenten els personatges i aprofundim en la figura de Doss, les seves motivacions, etcètera. El segon, amb Doss ja allistat a l’exèrcit, patint un dur entrenament i com aquest es manté fidel a les seves conviccions, tot i patir l’assetjament de companys i superiors. El tercer, tenim el protagonista a Okinawa i com aquest aconsegueix sobreviure a aquesta massacre, sense deixar de fer la seva feina de salvament fins el final.
Hasta el último hombre és un drama pacifista contundent que Gibson ha portat al terreny religiós. La pel·lícula no escatima en violència i realisme. Les escenes d’acció estan molt ben filmades, en cap moment et perds. A més, Gibson aconsegueix una cosa que només els mestres en la direcció fan. Que l’espectador es senti dins la pel·lícula, enmig de la batalla com un més, mentre cauen les bombes que fan tremolar les butaques del cinema.
Sense cap mena de dubte, Hasta el último hombre està al mateix nivell que Salvar al soldado Ryan. Gibson ha fet un exercici de cinema en estat pur. És d’aquelles pel·lícules davant les quals hom no es pot quedar-se igual. Una proposta commovedora i angoixant al mateix. En definitiva, una obra mestra.
