Aliados

Després que l’any passat Robert Zemeckis, director de la mítica Regreso al futuro, tornés a dirigir una pel·lícula de veritat amb The walk, després de deambular durant anys en cinema d’animació de captura del moviment, torna aquest any amb Aliados, acompayat per Brad Pitt i Marion Cottillard.

Aliados és suspens amb elements romàntics, ambientada durant la IIª Guerra Mundial i protagonitzada per Brad Pitt i Marion Cotillard.

Pitt interpreta a Max, un espia britànic que després d’una perillosa missió al nord d’Àfrica, s’enamora de Marianne (Cottillard), una agent de la resistència francesa. La parella comença una relació amorosa i no tarden a casar-se i formar una família. Els problemes comencen quan a Max li notifiquen que la seva dona podria ser una agent doble que treballa pels nazis.

La pel·lícula es divideix en dues parts molt diferenciades que pràcticament funcionen com dues pel·lícules independents. La primera part és la que succeeix a Casablanca, una part amb molts ecos del clàssic protagonitzat per Humphrey Bogart. És en aquesta primera hora en què pràcticament no hi ha acció i la situació es desenvolupa molt lentament. A través de la quotidianitat del dia a dia d’aquests agents, veurem com sorgeix una espurna que s’acaba convertint en una apassionant història d’amor que culmina en la missió que duen a terme. La segona part ens presenta a la parella ja casada i emmainadada. La trama d’aquesta segona part desenvolupa la possibilitat i exposa el suspens de si ella és o no una espia infiltrada i els conflictes emocionals que li provocarà al seu marit la investigació.

Aliados és una pel·lícula molt clàssica que es permet referenciar a Casablanca, amb club nocturn inclòs, només faltava veure al pianista Sam.

Tota ella està ben narrada, sempre essent lògica i no traint la seva essència. Zemeckis no ha perdut el pols en la direcció i li dóna esplendor a la pel·lícula i un toc de realització molt més clàssic del que estem acostumats actualment. El problema és que la primera part ens quedem només en l’estètica perquè té un greu problema de ritme que se soluciona quan arriba la segona part.

Aquells que busquen pel·lícules de la vella escola no sortiran decebuts.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

The Dead Don’t Hurt

Segona pel·lícula com a director de Viggo Mortensen després de Falling, en què també el veiem davant de la càmera. En aquesta ocasió es tracta

The Monkey

Osgood Perkins, recentment arribat d’un dels èxits del cinema de terror de la passada temporada amb Longlegs, sorprèn amb The Monkey, adaptació d’un relat curt

Nosferatu

Quarta pel·lícula de Robert Eggers, un dels millors directors de la nova fornada. Després de debutar el 2015 amb The Witch, va passar-se de frenada

Mickey 17

Següent pel·lícula de Bong Joon-ho després del gran èxit de 2019, Paràsits, amb la qual va guanyar l’Òscar. Mickey 17 adapta el llibre Mickey 7

Companion

Companion és dirigida per Drew Hancock, productor de Barbarian, que també ha escrit aquesta pel·lícula, una obra que barreja diferents gèneres i ofereix diversos girs