Nicolas Cage s’ha decidit a fer una pel·lícula seriosa. La coprotagonitza Tye Sheridan, un dels adolescents de Mud. Vista, resulta lògic pensar que el seu director, David Gordon Green,  hagi vist abans el film protagonitzat per Matthew McConaghey. Green abandona les comèdies que li havia estat produint els darrers anys Judd Apatow, com ara Superfumados. Costa creure que el director de la comèdia interpretada per James Franco sigui el mateix que ha fet un retrat devastador d’uns personatges de l’Amèrica profunda.

Joe vol analitzar la relació de pares i fills. El jove protagonista, interpretat per Sheridan, ha relacionar-se amb un pare que el maltracta. Una mala persona capaç d’actes més que menyspreables. Joe, un exconvicte amb problemes amb l’autoritat, li ofereix feina i veurà en el noi a una versió més jove de sí mateix. Joe l’orientarà i l’ajudarà perquè no entri en el pou i així evitar que cometi els mateixos errors que ell va cometre en el passant, esdevenint una figura paternal per aquest adolescent.

La pel·lícula transcorre sense humor i sense cap tipus de concessió a l’espectador, cosa que li treu aquell punt que fa que Mud sigui una pel·lícula més amable. Potser l’únic moment és divertit és aquell en el que Joe i el noi van borratxos a la recerca del gos perdut.

Rodada a Texas, fa un retrat  del sud dels Estats Units que no ve de gust veure i que fa molta por. Ple de personatges trastocats i amb personatges que entren en el que ells defineixen com a brossa blanca. Pareu atenció al pont que apareix a la pel·lícula. Un escenari que es repeteix en moments clau de la cinta.