El 2016 s’estrenava Trolls, una pel·lícula de la qual no n’esperava res, però que es feia simpàtica sobretot pel tema de Justin Timberlake, Can’t Stop the Feeling! El cas és que sense ser un gran èxit de l’animació, el resultat per DreamWorks va ser boníssim, amb 346 milions de dòlars de recaptació en la taquilla mundial, sobre un pressupost de 125. La segona part no trigaria a arribar.

El que millor havia funcionat de la primera era la música, així que en aquesta segona la música és la protagonista absoluta. Els trolls es divideixen en diverses espècies representades per diferents estils de música. Mai han interactuat entre aquestes espècies, fins que una d’elles, la tribu de la música metal, pretén eliminar la resta d’estils musicals i que totes les tribus perdin la seva identitat musical: pop, clàssica, etcètera.

El resultat de tot plegat funciona molt bé pels més petits, però no gaire bé pels adults. L’argument és inexistent i tot plegat es redueix a una competició d’estils musicals, que dins la seva diversitat estan arranjats de tal manera que els fa ser molt semblants. Curiós que una pel·lícula que té un missatge moralista sobre la diversitat, acabi suavitzant el heavy metal assimilant-lo força al pop i fent que els diferents estils musicals acabin assemblant-se molt entre ells.

Un dels problemes que té la pel·lícula és que és alliçonadora. Els personatges semblen parlar a l’espectador sobre com s’han de comportar davant allò que és diferent, essent el seu discurs gens orgànic. En aquest sentit, res a veure a com fan les coses a Pixar, per exemple. I ja sé que la comparació no és justa, però a DreamWorks han demostrat que quan volen poder fer meravelles, aquí està la saga Com ensinistrar a un drac. La saga Trolls és una gran passa enrere respecte pel·lícules anteriors.

Els més petits hi trobaran atractiu les músiques i sobretot la inundació de llums, colors i purpurina de la pel·lícula. Pels més de catorze anys, segurament l’experiència serà insatisfactòria.