Que Andrew Garfield és un actor excel·lent, ja ho sabíem abans de veure el paperàs que fa en aquesta pel·lícula. Garfield interpreta al compositor de musicals, Jonathan Larson, que es va fer famós amb Rent. Larson mai va poder gaudir de l’èxit, ja que va morir poc abans de l’estrena.

La interpretació de Garfield és d’aquelles totals, perquè fins i tot li canvia la cara. És d’aquelles ocasions excepcions en què l’actor desapareix i només veiem el personatge. Garfield és el millor de Tick, Tick…Boom!, així que qualsevol reconeixement que pugui tenir, serà poc.

Malgrat que molts l’hagin descobert en aquesta pel·lícula, Garfield té una filmografia plena de bones pel·lícules i interpretacions per emmarcar. Només heu de donar un cop d’ull a Nunca me abandones, La red social, Silencio, Hasta el último hombre o Lo que esconde Silver Lake. I com a Spider-Man, la culpa que aquelles dues pel·lícules no acabessin de funcionar, no era per culpa seva. Garfield va ser un molt bon Peter Parker.

La pel·lícula adapta l’obra autobiogràfica  que el mateix Larson va representar a l’Off-Broadway, en què narrava les peripècies personals durant l’escriptura d’un musical, Superbia, que no va arribar mai a representar-se, però que li va servir per ser conegut i respectat pel sector. La representació es veu intercalada per flashbacks amb els moments de la seva vida íntima, que Larson explica en escena.

Tick, Tick…Boom!, és per sobre de tot una pel·lícula optimista, una carta d’amor al teatre musical i a les penúries dels creadors. Si una cosa ens vol deixar clara la pel·lícula, és el talent innat de Larson per crear cançons enganxoses de qualsevol cosa quotidiana. És en el terreny de la creació i les idees quan la història es mostra més interessant.

La pel·lícula és el debut en la direcció de Lin-Manuel Miranda, que per ser una primera pel·lícula, ho treu molt bé. Ja he dit abans que en la història predomina la positivitat, però en el darrer terç tot es torna una mica més dramàtic i la pel·lícula ens commou. Tota la part de la representació de Superbia davant els convidats, està genial. Pel que fa als números musicals em quedo amb Sunday, quan canten en la cafeteria, però totes les cançons de la pel·lícula són fantàstiques.

Entre els secundaris trobem a Alexandra Shipp, Robin de Jesús i Vanessa Hudgens, en papers de diferent pes i amb interpretacions molt sòlides.

Tick, Tick…Boom!, et fa venir ganes de veure Rent, que compta amb una adaptació cinematogràfica de 2005 dirigida per Chris Columbus. De fet, els elements que van inspirar a Larson per escriure Rent són aquí i queden subratllats en el moment que un dels personatges li diu que escrigui sobre el que coneix.  Tick, Tick…Boom! és excel·lent per passar una molt bona estona i si a sobre serveix perquè el públic descobreixi Rent, encara haurà valgut més la pena.