The Whale

Darren Aronofsky torna després de Mother!, de 2017, amb una molt bona pel·lícula que li pot jugar en contra, en una part del públic, una posada en escena totalment teatral, feta amb consciència. Mentre la veus tens la sensació més de teatre filmat que no pas de pel·lícula, però ara us explicaré els motius que en aquest cas això no té importància.

Sobre The Whale portem des de la seva estrena a Venècia el setembre de 2022, sentint parlar de Brendan Fraser que interpreta amb un grapat de prostètics a un home amb obesitat mòrbida que s’està deixant morir. Mentre això passa, intenta fer les paus amb la seva filla adolescent, que fa un grapat d’anys va abandonar a la seva família en enamorar-se d’una altra persona. El professor és ara un home gras i solitari, però abans no era així. Arran de la mort del seu amor en tràgiques circumstàncies, va començar a engreixar fins al punt en què comença la pel·lícula. Tota l’acció passa en les quatre parets de casa seva.

El professor es passa quasi tota la pel·lícula assegut al sofà i només veiem personatges que entren i surten, com la de la seva filla, interpretada per Sadie Sink, un tros d’actriu amb una carrera espectacular al davant i que recordem per Stranger Things. També l’acompanyen un jove que pertany a una secta que ve a convèncer-lo de la salvació a través de la religió que interpreta Ty Simpkins en un molt bon paper. A Simpkins el recordem com un dels nens de Jurassik World i el nen que acompanyava a Iron Man a Iron Man 3 i que apareixia de gran al final d’Avengers: Endgame. Destacar sobretot a Hong Chau, que al principi se’ns presenta com la seva cuidadora, i Samantha Morton com a la seva ex.

Aquesta pel·lícula ha destacat per la intrahistòria de Brendan Fraser. Fraser va ser una de les estrelles còmiques dels noranta i dos mil amb èxits com Buscando a Eva o la saga La mòmia. Fraser va ser devorat pel mateix Hollywood quan després de patir un abús sexual, li van posar una creu i van deixar de contractar-lo. Després de patir depressió per circumstàncies personals i dolor físic, a conseqüència de lesions patides per no haver fet servir dobles en les escenes d’acció de les seves pel·lícules, va tornar a aparèixer el 2019. The Whale li ha suposat un triomf personal, al mateix temps que Hollywood demana perdó per la injustícia que va cometre amb ell, en una època anterior al #MeToo.

Però tornem a la pel·lícula. Abans he dit que semblava una obra de teatre perquè l’original de Samuel D. Hunter ho és i és ell mateix qui n’ha adaptat el guió. Aronofsky ha estat valent perquè en cap moment s’allunya del format teatral de la pel·lícula, al contrari, el reivindica. Això ajuda a crear una sensació claustrofòbica perquè no se surt pràcticament de l’escenari.

Brendan Fraser és la clau perquè la pel·lícula funcioni tan bé. La seva interpretació, embotit en làtex, és pràcticament amb els ulls i la veu. Una mirada trista i una veu plena de malenconia. El seu personatge està deixant de viure i com espectadors ens sentim com el de Hong Chau que li demana que lluiti. La relació amb la seva filla Ellie no és fàcil. Ella arriba per aprofitar que és professor de literatura perquè li escrigui textos per a l’institut a canvi de companyia. Però la seva companyia està plena de menyspreus cap a ell i la resta de persones que passen per aquell pis. Però sota la crueltat d’Ellie, Charlie serà l’únic capaç de veure-hi bondat en una manera de fer les coses que pot semblar el contrari. Constantment està aquest assaig de Moby Dick que el reconforta en els moments de patiment i que prendrà sentit en el final.

The Whale és una molt bona pel·lícula feta sense artificis. Deixa que siguin els actors i actrius meravellosos, un guió brillant sobre el perdó i la redempció i la direcció de Darren Aronofsky, que ha aconseguit que els pilars en què se sustenta la pel·lícula, brillin.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

How to Have Sex

Molly Manning Walker és una directora de fotografia que debuta en la direcció amb How to Have Sex, un drama britànic adolescent, que es va

Coup de chance

Pel·lícula que ha estat anunciada com a la darrera que podria fer el director novaiorquès. De fet, ha trigat tres anys des de la darrera

Night Swim (La piscina)

Bryce McQuire debuta en la direcció amb l’adaptació cinematogràfica del seu curt de cinc minuts de 2014 del mateix títol. Compta amb la producció de

Godzilla x Kong: New Empire

Cinquena entrega del Monsterverse de Legendary que continua la pel·lícula anterior, Godzilla vs. Kong. Repeteix el director d’aquella, Adam Wingard, que no aconsegueix repetir-ne els

Chicken Run: L’albada dels nuggets

Segona part de Chicken Run, la magnífica pel·lícula d’Aardman de l’any 2000 que parodiava el clàssic del cinema bèl·lic, La gran evasió, en un galliner.