Bullet Train

David Leitch, director de John Wick (que va codirigir, però que no va estar acreditat), Atomic Blonde, Deadpool 2 i Fast & Furious: Hobbs & Shaw, presenta la seva darrera pel·lícula d’acció, molt en sintonia amb la seva filmografia. Bullet Train és la definició perfecta del que ha d’oferir el que entenem com un blockbuster d’estiu.

Leitch té de còmplice a un Brad Pitt que és carisma pur, qui s’envolta d’actors i actrius com Joey King, Aaron Taylor-Johnson, Brian Tyree Henry, Hiroyuki Sanada, Bad Bunny, Logan Lerman, Masi Oka, Karen Fukuhara i un grapat d’intèrprets molts famosos que apareixen per sorpresa i tenen un petit paper o un cameo. No descobriré qui són perquè això forma part del joc de sorpreses que proporciona la pel·lícula.

La trama és la mar de senzilla, però la cosa es recaragola a base de malentesos i el descobriment de fets desconeguts. La història succeeix pràcticament totalment en el tren bala que va fins a Tòquio. En el trajecte concret que ens presenta la pel·lícula hi viatgen uns assassins que no es coneixen entre ells, però que els vincula la mateixa missió, malgrat que tots creguin que estan allí per coses diferents. No tots en sortiran vius quan el tren arribi a l’estació.

Ja sabem el domini visual de Leitch de les seves pel·lícules anteriors. Aquí també hi és molt present i s’aprofitarà de l’estètica japonesa. Els neons també seran presents en el tren, així com la música i una constant estètica i referents japonesos.

Com he dit abans, Brad Pitt està meravellós. Ell és el fil conductor d’aquesta història i els ulls de l’espectador amb el qual anirà descobrint perquè hi ha tants assassins en el tren, dialogant amb tothom. El seu personatge, Marieta, ha passat per una crisi i actualment es troba en un moment zen, motiu pel qual es nega a dur una pistola. Però en aquest tren qualsevol cosa pot ser una arma, des d’una ampolla d’aigua, fins a un peluix o un portàtil. De la resta del repartiment, em quedo amb Aaron Taylor-Johnson i Brian Tyree, la parella de bessons, que, malgrat ser els detonants d’un grapat de violència, la seva estima mútua els fa molt tendres.

El que realment impressiona de la pel·lícula és el guió i el bé que funcionen els girs. Cadascun dels personatges té el seu arc i quan la trama ha de creuar les històries, està molt ben explicat. Per més enrevessat que sigui, no et perds. Els diàlegs també van a tota màquina (permeteu-me també una referència a Thomas i els seus amics) i passen del que és quotidià, a l’estil Tarantino, al que és professional entre assassins.

La història és lineal, però tindrem uns quants flashbacks muntats amb una rapidesa vertiginosa, que fixen antecedents dels personatges i els motius pels quals estan en el tren. Això ens ajuda a connectar amb ells de manera més íntima i que ens importi el que els hi passa.

Leitch és un dels millors directors de cinema d’acció actuals amb una personalitat pròpia per la manera tan particular que té de narrar i jugar amb les imatges. Bullet Train és entreteniment i diversió a tota velocitat. D’aquest tren no hi voldries baixar. Si fos una atracció d’un parc, faries cua, un cop acabada, per tornar-hi a pujar.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email

Últimes ressenyes

Insidious: The Red Door

Cinquena entrega de la saga Insidious. Tot i que no han dit que sigui la darrera, tanca una vegada més la història de la família

El exorcista: Creyente

Sisena entrega de la saga El exorcista, que continua el clàssic de William Friedkin del 1973. El cas és cap de les seqüeles i preqüeles

Cobweb

Samuel Bodin fa el salt de França a Hollywood a Cobweb, una pel·lícula de terror de baix pressupost, que li pesen els tòpics del gènere,

No One Will Save You

El terror té molts subgèneres. Quan en barreges varis sempre és arriscat i puges l’aposta. No One Will Save You ho porta perfectament bé, mesclant

The Nun 2 (La monja 2)

L’extensió de l’univers The Conjuring (Expedient Warren), més enllà de la franquícia principal, no ha donat massa bon resultat creatiu. Un altre tema és la