Poc temps després de la versió americana de Gareth Edwards, el popular monstre nipó torna, en una producció de Toho, al seu país d’origen en el que es podria considerar un reboot.

La pel·lícula s’estructura ens dues parts que es van alterant entre sí. La primera, la única veritablement interessant, és l’aparició del monstre, la seva mutació, la destrucció de Tòquio i les batalles amb l’exèrcit. La segona, la reacció dels polítics i les estratègies de despatx. El problema és que la primera part només s’emporta 30 minuts de metratge i la segona 90, pel qual el resultat final és una pel·lícula irregular. És avorrida, poc interessant i amb diàlegs interminables, moltes estones. Això sí, amb moments absolutament brillants que coincideix en cada fotograma protagonitzat per Godzilla, que per primera vegada es passeja per Tòquio de dia, així que res d’enfosquir la imatge per abaratir en efectes especials. Aquí veurem a Godzilla a plena llum del dia, destruint Tòquio amb gran detall.

No passen desapercebuts alguns moments d’humor, en clara referència a la utilització americana del monstre.

Si en les pel·lícules originals estaven molt presents els efectes de les bombes nuclears que van caure sobre Hiroshima i Nagasaki, els directors d’aquestes han tingut en ment l’accident nuclear de Fukushima del 2011, convertint a Godzilla en una metàfora del desastre, sobretot en les escenes en què Godzilla provoca marees en les zones de la costa.

Tot i la seva irregularitat, Shin Godzilla ens regala escenes antològiques i recupera l’esperit kaiju clàssic. Ben tornat a casa Godzilla!