Reminiscencia

Hugh Jackman protagonitza aquesta producció de cinema negre d’estil clàssic, però amb una ambientació futurista. Pel·lícules com El falcó maltès o Chinatown ens poden venir ràpidament a la memòria. El resultat, una pel·lícula que mai acaba d’arrencar i que resulta llarga i avorrida. I d’aquí el gran problema en general. Que res ens resulta nou, Reminiscencia ens recorda a milers de coses fetes abans amb millor gust que aquesta. Ara ho desgranem.

Tot comença amb el detectiu privat, Nick Bannister. Aquest s’obsessiona amb Mae, una clienta que li demana que l’ajudi a recuperar un objecte que ha perdut. Bannister utilitza una màquina sofisticada que li permet recuperar records perduts de la seva clientela. Bannister i Mae comencem una relació amorosa que es veurà trencada quan ella desaparegui de cop i volta i sense deixar cap pista. L’obsessió de Bannister anirà en augment, així que mentre ell es nega a rendir-se i a acceptar que hagi pogut ser objecte d’algun engany, començarà una perillosa investigació que el portarà a rastrejat a la desapareguda Mae.

Reminiscencia és d’aquelles pel·lícules que té un plantejament interessant. La història és la clàssica de cinema negre, amb elements de Brian De Palma, però ambientada en un món que ha patit un desastre climàtic. Florida, on viu el nostre protagonista, ha quedat inundada i per desplaçar-se enmig d’edificis negats i abandonats, és necessari fer-ho en barca, com si es tractés de Venècia. Però malgrat les seves intencions i plantejament, la pel·lícula falla en tots els punts possibles. Ni Hugh Jackman, ni la femme fatale de la pel·lícula, Rebecca Ferguson, són capaços d’evitar el naufragi, fictici i real de la pel·lícula. Una pena desaprofitar un repartiment d’actors i actrius que ho fan molt bé, als quals afegeixo a Thandie Newton.

Pel que fa a la narrativa és un desastre. El guió de la també directora debutant Lisa Joy (Westworld), és innecessàriament enrevessat i sembla voler imitar a Christopher Nolan, concretament Origen. El pitjor és que no aguanta el ritme, aviat perds l’interès i a poc a poc cada vegada t’avorreixes més. Al final, ja tant se te’n donen els personatges i la pel·lícula. L’enrevessament del guió provoca rebuig perquè no ve a cap intenció artística que no sigui postureig.

Pel que fa a l’aspecte visual, és el que millor funciona. No és res que no hàgim vist abans, el món exterior estèticament és una mena de barreja entre Blade Runner i Waterwolrd, però està ben fet. I la part de visualització dels records, també funciona molt bé.

Un dels aspectes que no funciona és la veu en off. Ja Ridley Scott va veure que Blade Runner funcionava millor sense i la va treure. El que aquí sigui un recurs constant, no és res més que un molest subratllat perquè recordem que això és un noir, per si ens n’hem oblidat.

Algun dia algú haurà de fer servir la màquina de la pel·lícula perquè pugui recordar haver-la vist, ja que d’aquí a quatre dies l’hauré oblidada. Una pena haver desaprofitat un repartiment memorable en una pel·lícula com aquesta.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp
Share on email
Email

Últimes ressenyes

El tubo (Méandre)

Survival francès dirigit per Mathieu Turi (Hostile) que retorça el concepte de Cube, ja que té un esquema molt semblant. En aquest cas una sola

El nadó en cap: Negocis de família

Seqüela d’El nadó en cap, pel·lícula d’animació de DreamWorks del 2017 basada en un llibre il·lustrat infantil que explicava des del punt de vista d’un

Jungle Cruise

Un dels plats forts del que havia de ser l’estiu cinematogràfic de l’any passat, ha arribat finalment aquest estiu per cinemes i Acces Premium a