Després de pagar un dineral incomprensible, Netflix va fer-se amb els drets de la pel·lícula Punyals per l’esquena del 2019 i per fer-ne seqüeles. Pels diners pagats i l’èxit de la proposta, Glass Onion és la primera, però no serà l’única.
Rian Johnson torna a posar-se darrere la càmera i Daniel Craig reprèn el personatge de Benoit Blanc, l’únic que repeteix de l’entrega anterior. El personatge de Craig va ser tan carismàtic que es va convertir en l’estrella de la primera pel·lícula. Però recordem que entrava avançat el metratge, arran que es produïda l’assassinat. En canvi, en aquesta seqüela hi entra des del primer minut, quan encara no hi ha cap assassinat a investigar. El que a priori sembla una decisió forçada narrativament, Johnson la resol molt i molt bé a mitjan pel·lícula. Igual que la primera, el guió de Johnson és una absoluta meravella. Val la pena veure com aconsegueix encaixar totes les peces amb molta gràcia i ironia.
El format aquesta pel·lícula, tot i que semblant, és diferent de la primera. La pel·lícula està dividida en tres actes. El primer és el que serveix per presentar els personatges i en el que avançat el metratge es produeix l’assassinat, el segon ens ofereix una relectura del que hem vist en el primer acte i entenem moltes coses que ens grinyolaven i el tercer és la divertidíssima resolució d’aquesta història.
Recordem que Punyals per l’esquena és un “whodonit”, és a dir, pren l’estructura de les novel·les d’Agatha Christie o la sèrie S’ha escrit un crim, en què ens produeix un crim i un investigador, aquí Craig convertit en una mena d’Hercules Poirot o Jessica Fletcher, ha d’esbrinar quin dels personatges de la història és l’assassí.
Aquesta seqüela canvia l’ambient gèlid i fosc de la primera per la calor i els colors vius, ja que anem a una casa de luxe en una illa grega. Personalment, prefereixo més la primera pel·lícula que no pas aquesta. Els personatges no m’enganxen tant i malgrat que el repartiment d’aquesta és atractiu, penso que el de l’anterior era molt millor. Per altra banda, he trobat a faltar un personatge com el d’Ana de Armas de la primera que connecti més amb l’espectador, tot i que en cert moment el de Janelle Monáe aquí, sembla suplir-lo. De fet, Monáe ha estat l’actriu del repartiment que més m’ha agradat. Aquesta seqüela en lloc d’estirar grans estrelles com l’anterior, es dedica a recuperar estrelles que fa temps que no vèiem i que ha estat agradable recuperar-los com Edward Norton i Kate Hudson, al mateix temps que suplir un actor comercial com en Chris Evans, amb altres actors i actrius que han treballat també per Marvel com Jessica Henwick, Kathryn Hahn i Dave Bautista.
M’ha encantat com una pel·lícula comercial ambientada el 2020 no s’oblidi de la COVID i no faci com si no hagués existit. A més Johnson ho fa molt bé, com l’ús de les mascaretes serveix per definir com és cada personatge.
Per altra banda, sense dir noms, trobareu uns quants cameos meravellosos. Punyals per l’esquena: El misteri de Glass Onion és una magnífica sàtira sobre el gènere que funciona perfectament com una pel·lícula de “whodonit”. Tot i que penso que la primera és millor, és d’aquelles pel·lícules que passen els dies i que quan hi penses recordes que és entretinguda i que t’ho vas passar tan bé que et venen ganes de repetir-la.
