Enola Holmes 2

Seqüela de la pel·lícula de 2020 que pràcticament calca els elements principals d’aquella història per fer una nova aventura amb els mateixos punts forts i febles.

En aquesta seqüela no s’ha pres com a punt de partida adaptar alguna de les novel·les de Nancy Springer, sinó que els responsables han decidit escriure una història original. Curiosament, adapta uns fets reals, com va ser la vaga de noies de 1888 en la fàbrica de mistos de Londres, Bryant & May i concretament de la sindicalista Sarah Chapman. El director, Harry Bradbeer, director també de l’anterior, va pensar que en podria fer un relat feminista de germanor i inspirador i en va encarregar el guió a Jack Thorne, el també guionista de la primera.

En aquesta seqüela veurem com Enola crea la seva pròpia agència d’investigació  amb les dificultats que li suposa aixecar i mantenir un negoci tota sola. El seu primer cas serà investigar la desaparició de la germana d’una adolescent, que treballava juntament amb ella en una fàbrica de mistos. Però la cosa serà més complicada i més perillosa del que sembla quan Enola entri en el fosc món de les fàbriques i el seu cas sembla que estigui relacionat amb un altre, suposadament diferent, en què treballa el seu germà Sherlock. Els Holmes uniran esforços per resoldre ambdós misteris.

Un dels punts forts de la pel·lícula és el repartiment encapçalat per Millie Bobby Brown (l’Eleven de Stranger Things) com a Enola i Henry Cavill com a Sherlock. En aquesta segona entrega Cavill té molt més protagonisme, cosa que fa pujar punts a la pel·lícula. A més, la química de germans entre Millie Bobby Brown i Henry Cavill, com a Enola i Sherlock, funciona d’allò més bé. El millor és com cadascú reivindica amb contundència la seva independència. També recupera a Helena Bonham Carter com a la mare dels protagonistes, en un paper més petit i a Loius Partridge, com a l’interès amorós de la protagonista, ara convertit en polític. Una relació que anirà creixent i que funciona per l’encant de la parella. Entre els nous personatges destaca David Thewlis com un inspector de policia inquietant i Sharon Duncan-Brewster, que m’ha funcionat durant la pel·lícula, però que no li he trobat cap mena de sentit en el final.

Pel que fa a la trama, crec que se li embolica massa la troca i en el final resulta confusa. Molts elements que lliga de manera precipitada en el desenllaç. En l’anterior també pecava una mica d’això, però diferent, ja que allà eren més subtrames paral·leles que cadascuna anava pel seu compte. Aquí les subtrames que es relacionen van a parar a un sol lloc, però crec que aquest punt final d’enllaç, el guió no el resolt  amb solidesa. No obstant això, Enola Holmes 2, t’enganxa per altres aspectes com les interpretacions o per una manera de filmar que estira recursos visuals i narratius que et sents com un tren a tota velocitat que se salta totes les parades.

Parlava de la narrativa i és exactament la mateixa de l’anterior, és a dir, trencament de la quarta paret i flashbacks accelerats. Aquest tipus de narració ja era marca de la primera i aquí la manté idèntica. També un ús de la música potent per part de Daniel Pemberton, que també repeteix la seva excel·lent partitura de la primera.

El personatge d‘Enola creix una mica respecte de l’aventura anterior. No és exactament el mateix personatge. Sense passar-se és una mica més madur i no és tan hermètic com a la primera. S’obre més al seu germà Sherlock, Tewkesbury i a la resta de persones del seu entorn. El Sherlock de Henry Cavill, també fa exactament el mateix. De fet, és una obertura d’ambdós germans, amb un Sherlock que a poc a poc es converteix en el personatge icònic que tots tenim al cap amb el carisma i humanitat que li dona Henry Cavill. El treball de personatges la fa ser una mica millor pel·lícula que l’anterior.

Enola Holmes 2 és una pel·lícula familiar excel·lent plena d’aventures, acció i missatge social amb lluites d’espases, explosions, romanç i dolents molt malvats. Disfruteu-la.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Past Lives

La coreana Celine Song debuta en la direcció en una pel·lícula d’una història petita, narrada amb molta emoció i contenció. Una meravella que confronta aquella

Anatomia d’una caiguda

La realitzadora francesa Justine Triet va debutar en el llargmetratge el 2013 amb La bataille de Solférino, però ha estat amb Anatomie d’une chute, després

Maestro

L’actor Bradley Cooper ha fet seu aquest antic projecte de Martin Scorsese i Steven Spielberg. Scorsese el va abandonar en benefici de The Irishman (2019).

The Holdovers

Alexander Payne, el director d’Entre copes (2004), Els descendents (2011) i Downsizing (2017), ha portat a terme The Holdovers, un retrat sobre els Estats Units

May December

Todd Haynes el vam conèixer a Velvet Goldmine, la pel·lícula del glam rock. En els darrers anys li hem vist la magnífica Aguas oscuras i