Un món estrany (Strange World)

Per estrany el que està passant a can Disney tant en les pel·lícules de Walt Disney Animation com amb les de Pixar. Arran de la pandèmia i l’escurçament de les finestres, la companyia sembla no voler promocionar res que no sigui Marvel. Això, juntament amb el fet que moltes de les seves pel·lícules animades hagin estat estrenades directament a la plataforma, ha fet que el públic decideixi no anar al cinema a veure-les i esperar-se a la seva estrena a Disney +. Encanto, estrenada les festes de l’any passat, només va recaptar 256 milions de dòlars a tot el món. De Pixar, després de tres títols que no van passar pel cinema, hi va tornar amb Lightyear, amb 226 milions de dòlars a tot el món. Strange World li afegim el fet que no ha tingut campanya de promoció i el resultat és un dels fracassos més grans en un títol d’animació de Disney, amb 72 milions a tot el món ara com ara, per la qual cosa suposa una pèrdua molt considerable. Les nefastes xifres res tenen a veure amb la qualitat de la pel·lícula.

En la direcció tenim a Don Hall (Big Hero 6, Vaiana i la magnífica sèrie que no pararé de recomanar-vos, Baymax) i Qui Nguyen, el guionista de Raya i l’últim drac.

La pel·lícula està protagonitzada per tres generacions diferents d’una família d’exploradors, els Clades, que no podran evitar el conflicte generacional entre pares i fills. L’avi va ser explorador, però el seu fill no volia seguir les seves passes, així que després de fer un descobriment que va subministrar una font d’energia pel seu món, va passar a fer de pagès quan l’avi va desaparèixer en una missió. En canvi, el net torna a tenir el gust per l’exploració al contrari que el pare, així que anirà de polissó en una missió que ha de liderar a disgust el seu pare, arran del deteriorament dels fruits que generen l’energia. Allí descobriran un món ple de perills i criatures fantàstiques.

Un món estrany és una molt bona pel·lícula d’aventures. És cert que no és que sigui molt original, però tampoc ho pretén. Simplement, pren un grapat d’elements coneguts, els ajunta tots i aconsegueix que combinin molt bé. El primer punt clar d’inspiració que tenim només començar la pel·lícula és l’element pulp, que també mostra visualment. La història d’exploració al món estrany que fa referència el títol està clarament inspirat en històries com Viatge al centre de la Terra. També pren coses d’El xip prodigiós, pel·lícula vuitantera de la qual pren moltes coses en l’estil i en la manera de fer cinema. El sentit de l’exploració de l’avi i el net donen per situacions pròpies d’Indiana Jones i fins i tot, visualment, planteja algun escenari que ens fa pensar en Terry Pratchett.

Com a bona pel·lícula Disney, no pot faltar un o uns quants missatges, en aquest cas ecologista sobre les fonts d’energia i el mal que causen perquè tinguem un món millor. Una reflexió pels infants a la recerca d’alternatives que no facin mal el medi ambient.

Un dels punts forts de la pel·lícula és la dinàmica i relacions entre l’avi, el fill i el net. El conflicte està servit de diferents maneres i l’enfrontament és quasi constant. El que sempre els col·loca a lloc és la seva estima. Un dels temes que s’ha parlat i ha fet saltar l’alarma del puritanisme és que el jove adolescent és gai. La veritat és que el tema està tractat amb total normalitat, com hauria de ser sempre, i només queda aplaudir a Disney per fer-ho. Només desitjo que continuïn així i no es deixin endur per les xifres o aquelles les males crítiques que amaguen odi a la diversitat.

Potser he deixat pel final el millor de la cinta que és l’aspecte visual. Simplement, tot és espectacular, els indrets, les criatures i els nous mons que inventa. Val la pena veure-ho.

Un món estrany és una pel·lícula molt Disney en essència i agradarà als que busquin els elements habituals en les produccions de la companyia. No inventa la roda, tampoc ho vol fer, però tot el que fa, ho fa molt bé.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Maestro

L’actor Bradley Cooper ha fet seu aquest antic projecte de Martin Scorsese i Steven Spielberg. Scorsese el va abandonar en benefici de The Irishman (2019).

The Holdovers

Alexander Payne, el director d’Entre copes (2004), Els descendents (2011) i Downsizing (2017), ha portat a terme The Holdovers, un retrat sobre els Estats Units

May December

Todd Haynes el vam conèixer a Velvet Goldmine, la pel·lícula del glam rock. En els darrers anys li hem vist la magnífica Aguas oscuras i

Napoleon

Ridley Scott va decidir apropar-se a Napoleó després de The Last Duel, una de les millors pel·lícules del realitzador dels darrers anys, juntament amb The

Leave the World Behind

Adaptació de la novel·la de Rumaan Alam, produïda i estrenada a Netflix i dirigida per Sam Esmail, el creador de les sèries Mr. Robot i