Wim Wenders torna al Japó amb Perfect Days en què ens explica la vida quotidiana d’Hirayama, un home que es dedica a netejar els lavabos públics del districte de Shibuya a Tòquio. No és la primera vegada que Wenders s’apropa al Japó, va fer un documental, Tokyo-Ga, sobre el cineasta japonès, Yasujiro Ozu.
Perfect Days narra la rutina d’Hirayama, amb alguna pinzella de la seva vida. Cada dia la rutina és la mateixa, tot i que sempre es veu una mica alterada per alguna cosa diferent. El veiem netejar meticulosament els lavabos, interactuar amb un company de feina més jove i mandrós, anar als banys públics i sopar sempre al mateix bar de l’estació. Una vida de fer sempre les mateixes coses, mentre va de casa a la feina amb un cotxe, en el qual escolta música americana en unes cintes de casset que tenen un valor més gran per a ell del que ens puguem imaginar. Hirayama sempre s’adorm amb un llibre que compra en una botiga de segona mà. Quan s’adorm, fins i tot veiem els seus somnis en blanc i negre. Sense cap mena de dubte, el nostre protagonista és un home analògic.
Wenders fa servir el format quadrat, que darrerament estem veient moltíssim en cinema, a vegades sense cap sentit.
Una de les coses que més destaquen és la utilització per a la pel·lícula de lavabos públics reals, que res tenen a veure amb els que tenim a occident que a més de bruts, són lletjos i normalment en mòduls de plàstic. Aquí arquitectònicament són destacables, amb millores tecnològiques, nets i amb totes les comoditats.
Hirayama és un home de poques paraules que coneixem fora de la feina a través de la música, concretament el rock dels seixanta i setanta, com Lou Reed, entre d’altres, així com els llibres que compra en una botiga de segona mà, com per exemple els de Patricia Highsmith, i que llegeix sempre abans d’anar a dormir. Koji Ykusho interpreta a Hirayama fent servir sobretot l’expressivitat per mostrar les emocions, ja que el personatge és molt escàs en paraules. Hirayama resulta invisible per a moltes persones quan porta la granota de feina, però això no impedeix que tingui una vida espiritual rica. De fet, aquesta és la sensació que transmet des del principi, amb la cura amb què cuida els arbres i plantes de casa o la connexió que té amb les persones. Aquesta espiritualitat revesteix el personatge de bondat.
En la primera hora destaca tota la seqüència en què ha d’ajudar al seu jove company que li surti bé una cita, que acaba en una seqüència fantàstica en una botiga de cassets. La manera com ella connecta amb Hirayama a través d’una cinta en concret i la seva sensibilitat, ja deixen clar que la cita pel jove company no serà el principi de res.
En la segona hora anem entrem de puntetes en la vida d’Hirayama i descobrim algunes coses que desconeixem, que culmina amb un llarg primer pla en el final de la pel·lícula, en què no saps si el protagonista riu o plora. Segurament fa les dues coses al mateix temps. És en aquesta part quan entra la neboda, que apareix de cop i volta davant de casa seva i demana de quedar-se uns dies. Sense que ens expliqui com és que ha acabat netejant lavabos, sabem que alguna cosa va passar, alguna cosa es va trencar, però Wenders no concreta. En aquesta part també sabrem del restaurant on va a sopar els dies de festa i més endavant, en una revelació sorpresa per a l’espectador, el perquè sempre va en aquest restaurant farà un grapat d’anys.
Perfect Days és la millor pel·lícula de Wenders de fa molts anys, d’una senzillesa aparent, però que és complexa pels petits detalls de les coses que se’ns mostren. És una història poètica plena de tendresa que enganxa i captiva.
