Ghostbusters: Frozen Empire

Cinquena entrega de la saga Caçafantasmes, la quarta dintre de la continuïtat de la pel·lícula de 1984. Dirigeix Gil Kenan, basat en un guió de Jason Reitman i d’ell mateix. Es tracta d’una seqüela directa de la pel·lícula anterior, Afterlife, que va dirigir Jason. El cas que, segurament per la càrrega emocional arran de la mort del seu pare, Ivan, director de l’original, Jason en va cedir la direcció. El resultat ha estat una pel·lícula inferior a l’anterior amb massa imperfeccions, però que amb encerts que cal valorar. Malgrat que no ha estat la pel·lícula que esperaven, tampoc és la mala pel·lícula que heu sentit en alguns llocs.

Sobre la nostàlgia, cal remarcar que no pots fer una pel·lícula de Caçafantasmes sense apel·lar a la nostàlgia. És que el que esperem d’una pel·lícula com aquesta. Els elements que ens recorden a la primera sempre ens arrenquem algun somriure i no són pas els que no deixen avançar la trama.

El problema principal de la pel·lícula és un guió descompensat. La pel·lícula dedica la major part del temps en ser un coming-of-age del personatge de Phoebe, interpretat per McKenna Grace. L’actriu ho fa meravellosament bé, però el guió no l’ajuda. Crec que ningú volia que el coming-of-age fos l’eix central d’una pel·lícula dels caçafantasmes. Tampoc és que en aquest gènere aporti res de nou al que altres pel·lícules centrades en això han tocat molt millor. Això li resta moltíssims minuts a coses que funcionen com una meravella, com tota la trama de Dan Aykroyd, o el que és pitjor a la trama de l’enemic principal de la pel·lícula, Garraka.

Segurament heu sentit que hi ha massa personatges. Jo no ho he percebut així, el que hi ha és massa caçafantasmes. Amb un grup de màxim quatre caçafantasmes actuals, com havia estat sempre, amb el suport dels veterans, hagués estat suficient. El fet de convertir a qualsevol personatge secundari en caçafantasma fa que tinguem un atropellament de caçafantasmes en què més és menys.

El millor de la pel·lícula són els últims 30 minuts, que és quan arriba Garraka. Realment són meravellosos i són la pel·lícula que volíem veure. És inexplicable que aquest moment arribi tant tard quan si ens haguessin donat això durat una hora, estaríem davant una pel·lícula molt millor.

Una de les trames que funciona molt bé, és tota la de Dan Aykroyd, tant el negoci de la botiga, com la meravellosa part de la biblioteca i la forta implicació de l’actor en el projecte, que contrasta amb la de Bill Murray, del qual esperàvem molt més del que veiem aquí. És cert que quan apareix Murray, il·lumina i la pel·lícula necessitava més de Venkman. Aykroyd ha trobat el suport meravellós de Patton Oswalt a la biblioteca i de Podcast a la botiga, que es converteix en una barreja divertidíssima i molt vuitantera de Corey Feldman amb en Data dels Goonies.

Un dels elements que fallen és la comèdia. N’hi ha molt poca i massa drama familiar. Tot i els minuts minuts que dediquen al drama dels personatges de Paul Rudd i Carrie Coon, la seva trama és molt superficial i les seves aparicions són més de secundaris que no pas de principals, al contrari que passa a Afterlife. No obstant això, sí que hi ha un element còmic fantàstic i molt ben trobat, que és la participació de Kumial Nanjiani que està molt divertit. M’ha agradat tot el que fa i els seus gags funcionen com un rellotge.

Pel que fa a la resta de veterans, Annie Potts com a Janine, pren per fi les regnes d’una pistola de protons, i Ernie Hudson té possiblement el paper més destacat que ha tingut mai a la saga. També recuperem al malvat Walter Peck, ara convertit en alcalde, interpretat per William Atherton.

Un dels millors aspectes de la pel·lícula són els efectes especials. Segurament els millors de la saga. Una barreja entre digital i efectes pràctics d’aquells que ja no es fan. En Babetes i el dolent Garraka són fets amb efectes pràctics. Parlant d’en Babetes, em sap greu la relegació de Finn Wolfhard com a quasi terciari. Sense cap trama i només interactuant amb en Babetes en un parell d’escenes. Tot i que són de les que més m’agraden, és trist que no li hagin donat res més que això.

També destaca la música de Dario Marianelli que et fa sentir sempre dins de l’univers dels caçafantasmes.

Tot i els problemes, els primers dos terços tenen flaixos de coses que funcionen, malgrat estar terriblement descompensada. El final, mitja hora si arriba, és meravellós, però es fa molt curt i ràpid, quan era just això la pel·lícula que volíem que fos des del principi. Malgrat tot, recomanem que l’aneu a veure i desitgem veure noves entregues dels caçafantasmes en el futur.

Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers en l’especial que li hem dedicat aquí.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Night Swim (La piscina)

Bryce McQuire debuta en la direcció amb l’adaptació cinematogràfica del seu curt de cinc minuts de 2014 del mateix títol. Compta amb la producció de

Godzilla x Kong: New Empire

Cinquena entrega del Monsterverse de Legendary que continua la pel·lícula anterior, Godzilla vs. Kong. Repeteix el director d’aquella, Adam Wingard, que no aconsegueix repetir-ne els

Chicken Run: L’albada dels nuggets

Segona part de Chicken Run, la magnífica pel·lícula d’Aardman de l’any 2000 que parodiava el clàssic del cinema bèl·lic, La gran evasió, en un galliner.

Perfect Days

Wim Wenders torna al Japó amb Perfect Days en què ens explica la vida quotidiana d’Hirayama, un home que es dedica a netejar els lavabos

Io Capitano

Matteo Garrone va començar la carrera de director el 1996, però no va ser fins a Gomorra de 2008, que va fer-se conegut internacionalment. Io