M. Night Shyamalan torna amb Old, un thriller de suspens que s’emmiralla en La dimensió desconeguda, L’hora d’Alfred Hitchcock o en una novel·la d’Stephen King. Basada en el còmic Castillo de arena, publicat aquí per Astiberri, Shyamalan el va rebre com a regal del dia del pare, se’n va fer amb els drets i va rodar durant tres mesos a la República Dominicana.
Old ens narra la història d’un grup de persones que passen les vacances en el mateix ressort i que coincideixen en una cala paradisíaca que els recomana el gerent de l’hotel. Un cop allí, veuran que no hi ha manera de sortir-ne i descobriran que els temps passa més de pressa, de tal manera que un dia en la platja pot significar tota una vida.
Durant gairebé tota la pel·lícula, Shyamalan ens convida a pensar en el pas del temps, sigui per parlar-nos de l’envelliment (el seu pare pateix demència i sobre això volia parlar), així com veure com es fan grans les seves filles. En la part final, ens convida a una altra reflexió, que no entraré per no fer espòilers, que al mateix temps desvela per què en els protagonistes els passa tot això en aquella cala. Moltes vegades quan parlem de Shyamalan, alguns tendeixen a parlar només del gir final, quan al llarg de tota la pel·lícula t’ha volgut espantar, intrigar i a vegades incomodar-te. Tot això també ho aconsegueix amb èxit aquí. La sorpresa final no és tant una sorpresa com donar una resolució i una explicació al que està passat, que he de dir que perfectament es podia haver estalviat de donar si hagués volgut, de fet el còmic no ho diu. Però Shyamalan ha estat valent i l’ha donat, malgrat les crítiques que pugui rebre. Potser resulta menys sorprenent que alguns dels seus girs més aclamats, tanmateix totes les peces encaixen i allò que semblava tenir menys sentit, el pren.
Old és una pel·lícula molt claustrofòbica. Aquí el director està brillant. Estar amb aquesta platja amb aquests personatges no és una experiència agradable i com a espectador també esperes sortir-ne. La fotografia de la pel·lícula és fantàstica. Constantment contrasta el bonic paisatge amb les situacions desagradables que els personatges viuen a causa del seu envelliment ràpid i progressiu.
Dins de la filmografia de Shyamalan, Old és una pel·lícula continguda, d’un sol escenari, semblant a La visita, amb uns personatges en una situació que també m’ha recordat a El incidente, per la força sobrenatural que afecta els protagonistes. En aquesta ocasió no tenim un Glass, és a dir algú que cal vèncer, la força de la natura pot ser més terrible que qualsevol dolent.
Shyamalan juga més que mai a la insinuació, apel·lant a la imaginació de l’espectador, en lloc d’apropar la càmera i mostrar imatges contundents. No sé si perquè així ho ha volgut o per mantenir una classificació PG-13 als Estats Units.
Old està lluny de ser la seva millor pel·lícula, però tampoc ho buscava. Es tracta d’una bona pel·lícula que segurament el temps col·locarà en un millor lloc. Això ja sol passar amb el director. Aquí hi ha un munt de coses amb què pensar i reflexionar. És una pel·lícula molt d’autor i al mateix temps molt Shyamalan. Com els protagonistes, el temps en el cinema m’ha passat volant i Shyamalan no defrauda en mantenir-te enganxat a la butaca tota l’estona.
