Ridley Scott dirigeix aquesta pel·lícula que va començar a treballar-hi just després d’haver completat The Last Duel. Basada en el llibre de Sara Gay Forden, ens narra les circumstàncies que van portar a la dona de Maurizio Gucci, net del fundador de l’empresa de moda Gucci, a encarregar-ne l’assassinat. La pel·lícula també ens narra les lluites de poder de la família que van acabar amb el que era una empresa familiar i que va acabar cotitzant a la borsa. Scott ja va adaptar una història semblant a Tots els diners del món, en què narrava el segrest en els carrers de Roma del net d’un magnat.

Malgrat les crítiques per algunes inexactituds històriques, fetes per la família Gucci o el mateix Tom Ford, no hem d’oblidar que això és una pel·lícula i que la fidelitat històrica sempre està per sota del dramatisme i de la narrativa.

El repartiment és d’autèntic luxe. Encapçalat per Lady Gaga en el paper de Patrizia Reggiano, t’oblides de l’estrella de la música i només veus el personatge. Gaga està tremendament expressiva i carismàtica. L’actriu es fa seu el personatge i és capaç de suportar sense despentinar-se tot el pes de la pel·lícula i situar-se al mateix nivell de monstres de la interpretació com Al Pacino que fa d’Aldo Gucci. Les escenes que comparteixen tots dos són molt divertides i desprenen molta química. La relació que Reggiano manté amb la tarotista televisiva que interpreta Salma Hayek també dona per un grapat de moments entre còmics i ridículs, en tot cas estrafolaris. Quan Gaga desapareix de pantalla, també ho fa la nostra atenció i la pel·lícula perd força. Citar els millors moments de l’actriu és complicat, però tot el que passa amb ella a St. Moritz és per emmarcar.

La resta del repartiment el formen un Adam Driver que demostra un cop més que és capaç de fer tota mena de papers i resultar sempre sòlid i creïble. El seu és el personatge que més canvia i evoluciona al llarg de la pel·lícula. En rols més secundaris tenim a Jeremy Irons, perfecte com el galant italià i Jared Leto, irreconeixible sota un munt de prostètics, en el paper del fill d’Aldo, Paolo, una mena de nen ric, però adult, que ofereix els moments més excèntrics.

A poc a poc, el personatge de Patrizia anirà mostrant les seves intencions d’haver-se casat amb Maurizio pels diners i el poder. Tot i que en aquell moment ell viu fora de l’entorn familiar i les seves riqueses, ella sap que la manera d’aconseguir-ho és fent-lo tornar a la família. El punt d’inflexió per a ella serà quan perdi el seu paper en aquesta història i la venjança per despit es converteixi en la seva raó de ser.

La pel·lícula ens narra una història interessant, els personatges estan molt ben escrits i sovint és entretinguda, però en conjunt és massa llarga i en alguns moments el ritme es ressent. Fàcilment, li podem treure mitja hora d’un grapat d’escenes repetitives.

La recreació de l’època, el vestuari i la producció en general, poques pegues se li poden posar. Així com la tria dels temes musicals que acompanyen algunes escenes.

House of Gucci és una història digna d’una telenovel·la que destaca per una incommensurable Lady Gaga. La pel·lícula bé podria passar com una adaptació cinematogràfica d’un clàssic de la televisió dels vuitanta com va ser Dinastía, que curiosament s’emetia en la mateixa dècada en què varen succeir els fets.