Divertida pel·lícula amb un grapat de gore que reivindica la sèrie B en un producte comercial, amb un grup d’actors i actrius de primer nivell. Elizabeth Banks ens duu una pel·lícula que ens podríem trobar en una matinada del Festival de Sitges.

La pel·lícula es basa en fets reals. L’any 1985 un os va morir per sobredosi de cocaïna en els boscos de Georgia. Un temps abans, Andrew Thornton es va llençar amb paracaigudes des d’un avió juntament amb 135 quilos de cocaïna. Thornton no va sobreviure i els farcells de cocaïna varen quedar escampats. La pel·lícula imagina què va passar entre el moment en què l’os pren la droga fins que mor. L’absurd d’aquesta història ha donat per poder-ho enfocar com una comèdia.

L’objectiu de Cocaine Bear és entretenir i això ho assoleix sobradament. És cert que els personatges estan molt estereotipats, però precisament la pel·lícula juga a això, ja que el veritable protagonista és l’os i els humans estan pel que estan.

El repartiment ja hem dit abans que era molt atractiu, per començar tenim a tres intèrprets de The Americans, Keri Russell, Matthew Rhys (tot i que el seu paper és més aviat un cameo) i Margo Martindale. També hi apareix Ray Liotta, en el que devia ser el seu darrer paper, i Alden Ehrenreich, qui va ser al protagonista de Han Solo. Pel que fa a la mainada tenim a Christian Convery i Brooklynn Prince retratant als que són els personatges més divertits. Posar als nens en una situació tan políticament incorrecta, avui en dia té molt de mèrit, però és que tots dos estan fantàstics i s’ho prenen amb molt d’humor.

Sobre l’os, no s’ha fet servir cap animatrònic, sinó que s’ha optat pel digital. Era impossible no fer-ho de cap altra manera i volien mostrar-lo tan exagerat com ho fan, però pels plànols més curts hagués anat millor fer servir efectes pràctics.

Formalment, fa servir imatges d’arxiu d’informatius i anuncis de l’època per donar una pàtina de veracitat a aquesta història. La durada d’hora i mitja és fantàstica. No necessita més, ni allarga res que no faci falta.

El millor de la pel·lícula són les escenes de sang i fetge, molt ben elaborades i amb un gran ritme. De totes elles em quedo amb la de l’ambulància. Divertidíssima i molt boja. Segurament també la més ridícula i absurda, però amb la que t’aixeques i aplaudeixes.

Cocaine Bear no vol que te la prenguis seriosament. Només vol que l’espectador es mantingui atent per veure quina serà la seva següent burrada. Com a entreteniment funciona a la perfecció. Només la pot perjudicar les expectatives creades pel tràiler i pel fenomen en taquilla que ha estat. Però si us abstraieu d’això, la gaudireu d’allò més, sobretot amb l’os i la mainada.