Nia DaCosta ha dirigit aquesta pel·lícula que abans de la seva estrena jugava a l’ambigüitat de si es tractava d’un remake o una continuació i que ja un cop estrenada, ens queda clar que continua molts anys després el que ens explicava la pel·lícula original de l’any 1992 de Bernard Rose. Narrativament és cert que la continua, però el to canvia completament.
De fet, ven al principi, un dels protagonistes explica la història de la primera pel·lícula com si es tractés d’una llegenda urbana. En forma de conte, ho veiem reproduït en pantalla com ombres xineses, i en aquest encertat format ho veurem cada cop que se’ns expliqui alguna cosa del passat o l’origen d’aquesta història.
Quan parlava del canvi de to, em referia que la pel·lícula original es basava en un relat curt de Clive Barker, que es va adaptar en els cinemes com una versió afroamericana dels slashers que havien triomfat en els vuitanta, com Malson a Elm Street o Divendres 13. El to d’aquesta continuació canvia, ja que ha estat coescrita per Jordan Peele (Us) i l’ha portat en el seu terreny, la crítica social.
Candyman reparteix en dues bandes. En primer lloc sobre el conflicte racial i la brutalitat policial contra la població afroamericana. Clarament aquesta pel·lícula podria ser filla del moviment Black Lives Matter. Que estigui ambientada a Chicago no és aleatori i toca temes actuals i delicats. La pel·lícula fa alguns canvis en el personatge de Candyman que deixa de ser un assassí típic d’un slasher i passa a convertir-se en un antiheroi. El final, sense cap mena de dubte, aixecarà debat, cosa que és molt interessant. En segon lloc, ataca la gentrificació i analitza com sorgeixen nous barris per a classes mitjanes i altes, allà on vivia població empobrida, que és apartada dels barris on havien viscut sempre.
També ens confirma que es tracta d’una seqüela el fet que repeteixi part del repartiment de l’original. Però els nous protagonistes són Yahya Abdul-Mateen II i Teyonah Parris, que estan molt bé.
Una de les sorpreses més agradables és la directora, Nia DaCosta que dona una identitat visual a la pel·lícula i sorprèn amb plànols que li donen un aire, no de terror, sinó que fa que resulti pertorbadora. També ajuda el fet d’impregnar la pel·lícula d’un estil Cronenberg que en alguns moments ens porta inexorablement a La mosca.
Candyman continua i dona una nova visió a la saga. És una pel·lícula elegant i incòmode que fa un tribut, amplia i explora la seva mitologia com encara no s’havia fet. Val la pena seguir la història de l’assassí del ganxo i veure com evoluciona traient de sobre seu gran part del pes de l’slasher.
