Beyond the Infinite Two Minutes

Fer ciència-ficció sempre és complicat perquè normalment, per sobresortir cal un gran pressupost. Però a vegades les bones idees aconsegueixen saltar les limitacions pressupostàries i amb un escenari i molta imaginació pots fer pel·lícules de realitats paral·leles (o multiversos, ara que està tan de moda) com Coherence o de viatges en el temps, com és el cas de la pel·lícula que ens ocupa.

Beyond the Infinite Two Minutes (Droste no hate de bokura) és una comèdia japonesa que suposa el debut en la direcció de Junta Yamaguchi. Tot i que temàtica és completament diferent i també la manera d’estructurar la pel·lícula, pel seu pas per Sitges tothom comentava que les sensacions eren les mateixes que quan va passar pel Festival, One Cut of the Dead. Entre que el seu passi per Sitges no va ser a l’Auditori i que els actors i actrius no van poder venir per les restriccions, va passar injustament desapercebuda pel Festival i malgrat que els que la vam veure la vam recomanar i de seguida va començar el boca-orella, ja no hi havia més passis per recuperar-la. En tot cas, ara s’ha estrenat a Movistar +.

Kato és l’amo d’una cafeteria que viu al pis de dalt. Allí es trobarà que el seu jo de dos minuts en el futur, que està en l’ordinador de la cafeteria, li parla. Kato torna a la cafeteria i entre el personal i els clients habituals intentaran saber com funcionen els viatges en el temps i de quina manera poden treure’n profit o veure més enllà de dos minuts.

Beyond the Infinite Two Minutes és molt divertida, de molt bon rotllo i intel·ligent. Tot el repartiment coral està brillant. Junts es fiquen a l’espectador a la butxaca. Supleix la falta de pressupost amb gràcia i imaginació. El somriure no se m’ha esborrat en cap dels escassos 70 minuts que dura la pel·lícula. Menys és molt més. No us la perdeu.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

The First Omen

Sorprenent debut en el cinema d’Arkasha Stevenson, en la que és una seqüela d’un clàssic del cinema de terror, La profecia, de 1976, que va

Ferrari

Michael Mann és un director que sempre ha dirigit títols amb un ritme frenètic i que té molta mà per les escenes d’acció. Títols com

Civil War

Alex Garland abandona la ciència-ficció per oferir-nos una distopia molt a prop de la nostra realitat. Per aquest motiu ens trobem davant la pel·lícula més

How to Have Sex

Molly Manning Walker és una directora de fotografia que debuta en la direcció amb How to Have Sex, un drama britànic adolescent, que es va