A 47 metros és la tradicional pel·lícula de l’estiu amb taurons. Desafortunadament, està lluny del nivell i diversió que ens va oferir l’any passat Jaume Collet-Serra amb Infierno azul.
Les protagonistes són dues germanes que viatgen a Mèxic a la recerca d’aventures i contracten un servei que les permetrà nadar entre taurons blancs protegides per una gàbia metàl·lica. Però la grua que aguanta la gàbia es trenca i la gàbia cau al fons de l’oceà. Les germanes quedaran atrapades amb un reserva d’oxigen molt limitada i envoltades de taurons amb molta gana.
A la recerca de crear una sensació claustrofòbica a l’estil de Buried, ràpidament la pel·lícula renuncia a això i les germanes entraran i sortiran de la gàbia en diverses ocasions, sense fer servir gaire el cervell. L’únic que les impedirà salvar-se són els taurons que les ronden. A l’angoixa de ser devorades per taurons, s’afegeix en no saber què passa amb el possible rescat i el fet de quedar-se sense oxigen.
La direcció de Johannes Roberts és plana i incapaç de crear tensió. El guió empitjora a mida que la pel·lícula avança. Malgrat trepitjar terreny previsible, al final s’enfonsa del tot quan volent sorprendre, arruïna la pel·lícula, i fa que com espectador lamenti haver perdut el temps durant 90 minuts.
El resultat final és una estupidesa. No només els personatges són estúpids, també el guió que és trampós en moltes ocasions, no només en el final.
Afortunadament el públic és molt més intel·ligent que tot allò que veiem en pantalla. A 47 metros no aprova ni com a sèrie B. Qui realment s’enfonsa en el mar i és devorada per taurons és la pròpia pel·lícula.
