Debut de la directora espanyola Alice Waddington que sincerament, després de veure la pel·lícula, valdria més que no s’haguera produït. L’acompanya en el desastre un guió del realitzador Nacho Vigalondo.

Emma Roberts interpreta a Uma, una jove que es desperta en una illa anomenada Paradise, on es troba un centre de rehabilitació, «spa», «resort» i… quelcom de més sinistre que tot això. La Duquessa, interpretada per Milla Jovovich, és qui dirigeix el centre, destinat a dones de classe alta com l’Uma, qui aviat descobrirà que el lloc dista molt de ser paradisíac.

Tothom ha volgut destacar-hi, per destacar alguna cosa, el seu aspecte visual que l’únic que denota és les bones intencions de fer alguna cosa diferent, però amb un pressupost insuficient al final acabes essent un insuls producte de l’Hacendado.

El pitjor de la pel·lícula està en una direcció mediocre, sobretot en les actrius. No m’estranyaria que tal com està la justícia espanyola, a Alice Waddington li acabin imputant sedició per desaprofitar el talent d’Emma Roberts i Milla Jovovich.

Després d’una primera hora soporífera, arranca l’autèntica història. La pel·lícula no comença a elaborar una trama fins a la darrera mitja hora. I resulta que tampoc és res original ni està presentat de manera que aporti res de nou o interessant. I digue-m’ho clar, Michael Bay ho va fer millor. Els que l’hagin vist ja m’entendran.

Paradise Hills és una pel·lícula ampul·losa i avorrida, que es mou entre la cultura «hippie» i els filtres d’Instagram.