Primera pel·lícula rodada en cinema que utilitza l’animació stop-motionamb figures de Lego. La pel·lícula pot ser igual d’excessiva que El lobo de Wall Street, però clar, en un altres termes. Ho dic perquè no para, estan passant coses constantment i no dóna treva a l’avorriment.
Qui més bé s’ho passaran per les imatges i l’acció seran els petits, però en lo relatiu als diàlegs i el fons de la història, els que captaran el sentit complert seran els adults. El gran mèrit de La LEGO pel·lícula és saber enfocar-la per tots els públics i que cadascun dels espectadors hi trobi coses pròpies. Sense desvetllar res, el millor de tot és el final que dóna sentit a una obra que en alguns moments pot resultar desconcertant. Si us arribeu a trobar excessivament aclaparats, tranquils, al final tot queda molt ben explicat donant una solució absolutament brillant.
Els responsables d’aquesta han estat Philip Lord i Chris Miller, els mateixos que la primera de Pluja de mandonguilles. Un dels seus mèrits és haver sabut utilitzar els herois DC en versió Lego, de manera molt més eficient que Warner amb les seves pel·lícules d’imatge real. Com tota pel·lícula d’aquestes característiques té una cançó estúpida que enganxa i que promet no marxar amb facilitat del teu cervell: Ereverything is Awesome. Visualment és molt atractiva, primer per la utilització de l’stop-motion, que se’n fa un ús molt limitat en la indústria per la feina i el temps que requereix. Aquesta és combinada en alguns moments per animació digital.
Traieu la pols als vostres Lego, la mainada voldrà jugar amb ells tant bon punt sortiu del cinema. I és que algú ha dit que les joguines no són per jugar?
